Publicaciones en Amics del País
UNIVERSIDAD Y CONVERGENCIA EUROPEA
- Enric I. Canela Campos
- Artículos
- Data: 06/10/2006
- 26378 lecturas
Reflexión de Enric Canela sobre el Espacio Europeo de Estudios Superiores y la aplicación que se ha hecho en España a través del Ministerior de Educación y Ciencia. Un artículo que recoge las principales críticas y nos anima a no permitir que la situación permanezca así.
Des de fa ja set anys, quan es va signar la Declaració de Bolonya, molts països europeus, entre ells Espanya, estan treballant amb diferents intensitat i eficàcia per reformar els seus sistemes universitaris per potenciar l’economia del coneixement a Europa i fer-la més competitiva davant d’altres països competidors, especialment els Estats Units. L’objectiu de la reforma és aconseguir que els sistemes europeus d’educació superior, bastant diferents entre si, siguin més homogenis i flexibles, més semblants al sistema dels Estats Units. Simplificant molt, acostar-se al sistema americà és bàsicament construir un sistema similar al que tenen avui els països anglosaxons.
Un dels punts essencials per aconseguir l’esmentat objectiu és promoure la mobilitat entre estudiants i professorat, de manera que així s’aconsegueixi un millor intercanvi entre professionals europeus, que sense dificultat es puguin incorporar al sistema educatiu i productiu de diferents països. Per això és fonamental que les diferents titulacions, sense ser necessàriament idèntiques, proporcionin capacitats similars als titulats. És a dir, es tracta d’aconseguir que siguin similarment competents en els seus àmbits professionals. Els acords que s’han anant signant entre els estats incorporats al procés de convergència defineixen una estructura amb tres nivells de titulació progressiva. El grau que habilita professionalment, el postgrau que complementa la formació i el doctorat. La tendència és que el grau tinguin 180 crèdits (una durada de 3 anys) i el postgrau oficial 120 (2 anys). Malauradament el fracàs universitari, tant català com espanyol és elevat. Hi ha un grau de repetició alt i un abandó significatiu. La reforma havia de permetre al sistema estatal modificar un model docent basat en classes magistrals i amb poca interacció entre el professorat i els estudiants, transformant-se en un altre en el que es programarien moltes menys classes magistrals i s’intensificaria la relació professor – estudiants amb grups de discussió i treball reduïts, tal com es fa en països que tenen bons resultats acadèmics. A ningú no se li escaparà que aquest canvi implica una inversió en universitats més gran que l’actual i també és fàcil deduir que el seu cost és molt més alt si les carreres són de quatre anys que si són de tres. Sotmès a pressions corporatives de col•legis professionals i alguns grups de professors, el Ministeri d’Educació i Ciència no ha tingut el coratge de fer el que era més lògic. Ha triat graus de quatre anys. El ministeri ho ha justificat amb 4 raons: 1.- En ser més llargs permetrà accedir al mercat de treball sense formació complementària. 2.- Com que a altres països europeus entren a la universitat als 19 any i aquí ho fan als 18, s’allarga 1 any la universitat per tal que acabin a la mateixa edat. 3.- Es cursaran al primer curs del grau les matèries comunes per facilitar els intercanvis entre titulacions del mateix grup i evitar així el fracàs provocat per equivocacions en la primera tria. 4.- Això permetrà l’homologació amb altres grans espais d’Educació Superior com és l’Espai Iberoamericà de Coneixement. Pel que fa als arguments 2 i 3, el que hagués estat lògic és que en lloc de discutir durant mesos sobre la necessitat i obligatorietat de la classe de religió, tema com tothom sap enormement transcendent per a la formació dels nostres estudiants, s’hagués abordat una reforma seriosa de l’educació primària i secundària, i s’hagués inclòs a l’ensenyament secundari un curs que realment preparés per a la universitat. Cal dir que avui un gran nombre d’estudiants que arriben a la universitat tenen grans dificultats en l’aritmètica i són incapaços de llegir i assimilar el contingut d’un text mínimament complex. No em sembla que la universitat hagi de ser el lloc per corregir aquests dèficits. Hagués estat tan complicat tornar a introduir el Preuniversitari o el COU?. Respecte al punt 1, és important considerar que una de les virtuts esperades de la reforma és evitar que els estudiants passessin massa anys a la universitat fent coses poc útils per al seu futur professional. Es pretén que els titulats de grau, amb tres anys d’estudi, surtin al mercat i, ja amb experiència professional, tornin a la universitat per fer un postgrau més enfocat a les seves necessitats professionals o vocacionals. El punt 4 ens allunyarà d’Europa i ens acostarà a Amèrica Llatina. Molts sistemes d’Amèrica Llatina el que van fer es copiar el sistema espanyol per poder homologar els títols amb facilitat. Els països del Magrib copien el sistema francès i no és França la que copia al Marroc, per exemple. La tendència és que aquests països s’adaptin a Europa. Avui els fluxos van en aquest sentit. Si ningú no hi posa remei, la solució adoptada pel Ministeri haurà provocat uns enorme despesa en energies per maquillar el sistema universitari sense una reforma real i ens allunyarà una mica més dels millors sistemes universitaris europeus. Això no ajudarà gens a la nostra plena i necessària incorporació en el grups dels països amb una economia basada en el coneixement potent. Si algú no posa remei, tindrem una altra oportunitat perduda. Amb la globalització i l’espai europeu obert, cada vegada serà més difícil remuntar. Cal dir que els rectors catalans han demanat més flexibilitat. De cap manera troben assenyada una reforma que condueixi a què totes les actuals titulacions tinguin 240 crèdits. Esperem esdeveniments. Enric I. Canela Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona Membre del Consell de Coordinació Universitària de l’estat espanyol