Publicaciones en Amics del País
Para superar la crisis, capital humano
- Antoni Garrell Guiu
- Posicionamientos
- Data: 11/03/2009
- 16423 lecturas
Es conocido que uno de los problemas de la economía española, y que si bien ha sido reconocido no se le dado solución, es la pérdida sistemática de productividad respecto los países con quién competimos. Somos uno de los países de la Unión que más horas trabajamos pero ocupamos las últimas posiciones en cuanto a rendimiento de dicho tiempo, algunos datos indican que de cada 8 horas de trabajo solos 5 son imputables a producción real. Mejorar la productividad quiere decir hacer más con menos, y está estrechamente ligado al uso eficiente y eficaz de las capacidades productivas y a los conocimientos y las actitudes de las personas
És conegut que un dels problemes de l’economia espanyola, i que si be ha estat reconegut no s’ha posat solució, és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, algunes dades indiquen que de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives i als coneixements i les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que afecta directa a la competitivitat la qual, en el cas espanyol, també es veu afectada pel major creixement de la inflació respecte als països capdavanters de l’eurozona.
Sens dubte la menor productivitat, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior, era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produí bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual encara que s’ignorés tenia límit i data de caducitat. Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però l’anàlisi no s’han de fer de forma endogàmica, s’ha de circumscriure en el context de l’economia global i el lliure moviment dels recursos, del capital tecnològic i l’avens científic, i és en aquest escenari on cal acceptar que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995 en comparació amb altres països. En aquets context de deteriorament de la productivitat cal considerar els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors o de les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, les carregues impositives i els tràmits administratius, ja que les dades publicades pel Banc Mundial relatives a les facilitats per desenvolupar activitats econòmiques evidencien la correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; tampoc es pot ignorar la relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades empíriques obtingudes per l’OCDE demostren que aquest és un fet que succeeix en totes les economies, i que en l’Estat Espanyol es concreta en que les empreses amb mes de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites és pràcticament la meitat de la mitjana, però especialment cal acceptar que una de les raons fonamentals de la baixa productivitat rau en la feblesa del capital humà, en la seva formació, ja que aquest no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant també la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més inestables i dèbils a les conjuntures negatives. Sabem que la pèrdua de competitivitat i els baixos índexs relatius de productivitat dificulten competir en un entorn global, i obliguen a un fort endeutament extern, un fet que augmenta les dificultats de finançament en especial en moments complexes com els actuals; per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa, és assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col•locant-los en els mercats internacionals -conservant els mercats europeus que reben el 75% de les exportacions espanyoles i adreçant-se tant als mercants emergents com aquells altes de valor d’arreu del planeta-. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre país al comparar-lo amb altres països, ja que si be els darrers 50 anys els temps d’escolarització quasi s’ha duplicat, passant de 4,97 a 9,39 anys, i que .gairebé el 60% de la població te algun estudi secundari o universitari, quelcom semblant ha passat en els països capdavanters de l’OCDE, el que comporta que la diferencia sigui essent significativa. Essent cabdal recuperar la potencia del capital humà caldria aprofitant aquest temps de crisi, que comporta uns alt índex d’atur, per incrementar les capacitats del capital humà. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies en funció dels coneixements previs i preferències i una transversal comú, la primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació. Un pla ambicions i possible en base a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i la Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans, en aquesta línia les instal•lacions i equipaments haurien d’esser utilitzades de 6am a 23 pm, i per la dotació del professorat requerit no oblidar les capacitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent i coneixements suficients complementant el seu subsidi d’atur. És ara quant més que mai una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assesor del Cercle per al Coneixement 28 de febrer de 2009