Publicaciones en Amics del Pa�s

Los Retos de la Sociedad del Conocimiento

SEBAP
Art�culos
Data: 30/10/2008
18002 lecturas

Por Enric Canela. Presidente del Cercle per al Coneixement.

La Uni�n Europea en el a�o 2000 en la denominada estrategia de Lisboa se fij� como objetivos conseguir ser, al final del presente decenio, la econom�a m�s competitiva del mundo y alcanzar el pleno empleo. Las razones para plantearse estos objetivos no fueron puramente te�ricas o un capricho. En la Uni�n Europea, a pesar de algunas diferencias, por suerte, disfrutamos de un estado del bienestar envidiable, mejor que el que tienen algunos de nuestros principales competidores, como Estados Unidos y Jap�n. Por otro lado, estamos en un mundo globalizado, con muchas desigualdades sociales, donde convivimos y competimos con pa�ses que basan su econom�a en un estado del bienestar d�bil, con pocos derechos sociales y mano de obra barata.

Los interesados en leer el art�culo original (en ingl�s) lo pueden encontrar como documento adjunto.

La Uni� Europea l�any 2000 en la denominada estrat�gia de Lisboa es va fixar com a objectius aconseguir ser al final del present decenni l�economia m�s competitiva del m�n i assolir la plena ocupaci�. Les raons per plantejar-se aquests objectius no van ser purament te�riques o un caprici. A la Uni� Europea, tot i algunes difer�ncies, sortosament, gaudim d�un estat del benestar envejable, millor que el que tenen alguns dels nostres principals competidors, com els Estats Units i el Jap�. Per altra banda, estem en un m�n globalitzat, amb moltes desigualtats socials, on convivim i competim amb pa�sos que basen la seva economia en un estat del benestar feble, amb pocs drets socials i m� d�obra barata. Per tant, si la Uni� Europea vol mantenir el benestar dels seus ciutadans ha de canviar el seu model productiu i generar b�ns i serveis d�alt valor afegit i, per fer-ho, l��nic cam� �s convertir-se en una economia intensiva en coneixement, cosa que requereix un capital hum� altament format; recerca b�sica i aplicada d�excel�l�ncia; transfer�ncia de coneixement a la societat, particularment a l�empresa; desenvolupament; i innovaci� en producte i processos.

�s per aix� que la Uni� Europea, conscient de la necessitat d�aquest canvi, ha anant prenent durant els darrers anys un seguit de mesures per fomentar activitats basades en el coneixement, per enfortir un mercat �nic, per incrementar la mobilitat, per augmentar l�educaci� i la formaci� dels seus ciutadans, i per aconseguir que creixi la inversi� privada en recerca i innovaci�.

De les diferents iniciatives que s�han pres en destaquen dues: Una �s la creaci� d�una �rea Europea de Recerca i l�altra, que va m�s enll� de les fronteres de la Uni� Europea, �s la creaci� de l�Espai Europeu d�Educaci� Superior, l�anomenat proc�s de Bolonya.

Aconseguir disposar d�una �rea Europea de Recerca potent requereix garantir a tota la Uni� Europea la disponibilitat d�investigadors suficients. La Uni� Europea t� un sistema d�educaci� superior eficient i produeix a hores d�ara un nombre m�s elevat de graduats en enginyeria o en ci�ncies experimentals, i de doctors que els Estats Units i el Jap�, tanmateix aix� s�esguerra posteriorment, ja que el nombre de persones dedicades a la recerca i a la innovaci� �s molt inferior. La capacitat dels Estats Units d�atreure talent �s m�s gran i molts investigadors de la Uni� Europea o d�altres pa�sos del m�n es desplacen a aquell pa�s, mentre que s�n molts menys els que venen als pa�sos de la Uni� Europea, ja que resulten menys atractius als investigadors. La conclusi� �s que els estats de la Uni� Europea tenen un flux de talent negatiu, �s a dir, exportem m�s investigadors dels que importem.

Una de les raons que explica aquest flux negatiu �s que la regulaci� laboral en aquests pa�sos �s r�gida, especialment la que tenen les universitats i centres p�blics de recerca. Aquests organismes estan mancats d�autonomia per pactar la retribuci� i les condicions laborals. Si a aquesta manca d�autonomia li afegim una escassa publicitat de les vacants que es produeixen, la concurr�ncia d�investigadors d�altres pa�sos o regions �s dif�cil. Aquests fets van contra l�excel�l�ncia investigadora at�s que no sempre �s f�cil contractar els millors investigadors d�un tema concret procedents de la mateixa regi�. En el cas de les empreses, tot i que la mobilitat europea no �s massa elevada, el problema no revesteix la mateixa gravetat. Amb tot cal tenir clar que la mobilitat a la Uni� Europea no �s encara prou f�cil i per tant no est� suficientment estesa.

Una de les mesures que es van adoptar per fomentar la mobilitat va ser el programa Erasmus. Aquest programa afavoreix la mobilitat dels estudiants entre estats de la Uni� Europea. �s un sistema que s�ha mostrat efica� i ha facilitat que molts estudiants universitaris europeus hagin cursat una petita part dels seus estudis fora del propi pa�s. Probablement el programa Erasmus ser� m�s efica� un cop sigui plenament vigent l�Espai Europeu d�Educaci� Superior i es disposi d�uns procediments clars i transparents de reconeixement dels t�tols i de les habilitats adquirides durant la formaci�.

Aix� no obstant, la seva plena aplicaci� est� limitada a la disponibilitat de recursos econ�mics per part dels candidats al programa i si aquesta ha de ser una opci� pol�tica europea, caldr� que tots els estats membres de la Uni� Europea apostin fort i augmentin els ajuts per evitar una bretxa en la integraci� derivada de la situaci� econ�mica dels aspirants.

Malauradament la construcci� de l�Espai Europeu d�Educaci� Superior no s�ha acabat encara. Molts estats, entre ells l�espanyol, estan vivint la transici� amb retic�ncia i mantenen encara massa difer�ncies quant a la durada de les titulacions i heterogene�tat dels sistemes de formaci�. La majoria dels estats de la Uni� Europea han adoptat un model de tres anys per al grau i de dos anys per al postgrau, alguns amb flexibilitat per permetre que convisquin graus de tres amb graus de quatre anys depenent dels objectius formatius. En aquest darrer cas es troben Alb�nia, Irlanda, Let�nia i Luxemburg que adopten, segons el grau de qu� es tracti, el 3+2 o el 4+1. Els estats que al meu parer han pres l�opci� equivocada i han optat per graus homogenis de quatre anys s�n: Arm�nia, Bulg�ria, Espanya, Gr�cia, Litu�nia, Mold�via, R�ssia, Turquia, Ucra�na i Xipre que s�han decidit pel 4+1/2, 4+1 o el 4+2. La principal ra� que sustenta la meva opini� que aix� �s un error �s que els estudiants que acabin el grau de tres anys en els pa�sos que han optat pel 3+2 no els interessar� de cap manera anar fer el postgrau a un pa�s on aquest dura un any i hi perdran capacitat d�atracci�. Caldr� veure com se superen aquestes difer�ncies per aconseguir una Uni� Europea amb una elevada mobilitat dels estudiants i de la for�a de treball.

Per altra banda, els sistemes p�blics d�alguns pa�sos de la Uni� Europea no poden sovint fer ofertes de feina atractives a no ser possible una negociaci� laboral i salarial real, ja que la retribuci� no ve determinada per la v�lua i les capacitats del candidat sin� per alguna norma administrativa estatal d�aplicaci� universal que no considera les qualificacions intr�nseques, sin� la denominaci� o categoria del lloc de treball. A m�s, generalment la retribuci� pr�cticament no dep�n dels resultats de l�activitat sin� que est� determinada principalment pel temps que fa que s�ocupa la feina sense tenir en compte els resultats obtinguts.

El diagn�stic esdev� m�s greu quan s�observa que la inversi� dedicada a crear i mantenir centres de recerca �s menor a la Uni� Europea que als Estats Units o Jap�, cosa que t� com a conseq��ncia directa un nombre menor de llocs de treball per al personal investigador altament qualificat. El resultat �s que s�impulsa als investigadors a anar a cercar feina fora i pr�cticament se�ls impossibilita el retorn en condicions dignes.

Per� no tot �s una q�esti� de recursos i de mobilitat. Com diu Richard Florida (The university and the creative economy. Richard Florida, Gary Gates and Kevin Stolarick, 2006), per a qu� una determinada regi� aprofiti el coneixement i es generi el que ell denomina una economia creativa, generada per la recerca, cal que les universitats i centres de recerca estiguin en un ecosistema en el que les empreses puguin absorbir la recerca universit�ria i els descobriments i convertir-los en innovacions comercials, i en �ltima inst�ncia en desenvolupament industrial i en creixement a llarg termini. Es tracta d�un sistema que es retroalimenta. Les universitats juguen un paper important en la generaci�, atracci� i retenci� de talent. Poden generar talent si tenen el personal i els recursos necessaris, per� per atreure i retenir talent, calen altres coses. A les universitats i centres de recerca, aix� com a l�entorn on es troben, ha d�haver un elevat grau de toler�ncia, atractiu per gent molt diversa, amb independ�ncia de creences, or�gens, etc. i que estigui obert a noves idees, accepti la diversitat, les difer�ncies i l�excentricitat. En conclusi�, en llenguatge de Richard Florida, calen les tres T: talent, tecnologia i toler�ncia.

La pregunta que cal fer-se �s si a la les universitats i regions de la Uni� Europea es donen aquestes condicions en suficient grau. Si disposen o s�n capaces de disposar de cl�sters rics en tecnologia, plens de talent i amb toler�ncia per la diversitat per poder generar innovaci�, atraure i retenir talent i crear prosperitat sostenible i est�ndards de vida cada vegada millor per als seus habitants. La resposta �s que en general no, si b� existeixen en algunes gran �rees, �megaregions�, que constitueixen cl�sters tecnol�gics capa�os d�absorbir els resultats de la recerca i crear empreses spin off. Malgrat aix�, tot i la seva pot�ncia econ�mica aquestes regions no tenen encara la mateixa capacitat que els Estats Units per atreure talent extern i retenir el seu capital intel�lectual.

Un visi� m�s propera la puc donar a partir del que succeeix a Catalunya. Aquest pa�s t� una superf�cie m�s gran que la d�alguns estats de la Uni� Europea com ara B�lgica, Eslov�nia, Xipre, Luxemburg i Malta. T� un Estatut d�Autonomia, que en alguns aspectes li d�na una �mplia capacitat de decisi�, per� que en l��mbit de les universitats est� encotillada dins la rigidesa normativa burocr�tica de l�estat espanyol. Un exemple �s que en contra de l�opini� de les universitats catalanes i del govern de Catalunya, les universitats d�aquest pa�s han estat obligades a programar el sistema de grau de quatre anys i postgrau d�un any, amb els inconvenients que ja he indicat abans. Les universitats p�bliques catalanes s�n aut�nomes a l�hora de seleccionar i contractar el seu professorat, per� no poden negociar les seves retribucions ni tampoc donar incentius atractius en funci� dels resultats. Tampoc poden seleccionar els seus estudiants. En conseq��ncia aix� les dificulta atreure i retenir el talent.

Per resoldre en part aquest problema, el govern catal� va crear la Instituci� Catalana de Recerca i Estudis Avan�ats (ICREA), un organisme que contracta investigadors de qualsevol part del m�n, sense cap trava administrativa, nom�s d�acord amb la seva v�lua. D�aquesta manera les universitats i centres de recerca catalans poden atreure investigadors en millors condicions. Els recursos que s�hi destinen no s�n encara suficients per fer la transformaci� necess�ria, per� el cam� iniciat �s bo. Igualment seria necess�ria la creaci� de m�s centres de recerca lligats a les universitats.

Com destacava fa uns mesos l�Informe del Grup Bruegel, la qualitat de les universitats en mat�ria de recerca dep�n de la inversi� en ensenyament superior i en recerca. Segons el parer del experts, una ra� econ�mica i una altra d�organitzaci� expliquen la difer�ncia entre les universitats dels Estats Units i les europees. I si els diners s�n importants, tamb� ho s�n el mal sistema de govern, la falta d�autonomia i el pervers sistema d�incentius al professorat que tenen la majoria de les universitats europees. Aquests experts apunten unes l�nies d�actuaci� per tal que la situaci� millori. En destaquen la necessitat d�augmentar la inversi� en universitats en un 1% del PIB al llarg de deu anys, finan�ament que no defineixen si hauria de ser p�blic o privat. Aix� mateix, suggereixen que es reforci l�autonomia universit�ria en l��mbit pressupostari, contractaci� de personal, remuneraci�, disseny de cursos i selecci� d�estudiants, particularment quant a m�sters, si es vol fer rendible la inversi� en recerca i en educaci� superior.

Catalunya �s l�der en escoles de negocis, dues de les m�s prestigioses escoles, IESE i ESADE i caldria sumar a aquestes la nova Barcelona Graduate School of Economics, per� per ser una economia m�s din�mica Catalunya arrossega alguns d�ficits propis dels pa�sos llatins de tradici� cat�lica: no tenir �xit en un negoci �s vist com un frac�s i no com l�oportunitat per aprendre i fer les coses millor.

L�estigma del frac�s acompanya sovint als que no triomfen. Caldria tenir present que la intel�lig�ncia no �s patrimoni d�uns o altres pa�sos, les difer�ncies neixen de factors culturals, religiosos, pol�tics, etc. que fan que les prioritats siguin diferents. La difer�ncia entre uns i altres pa�sos est� en l�organitzaci� i la inversi�. Segurament tothom �s conscient de la segona, per� sovint s�oblida la primera.

Article original escrit en angl�s per Enric Canela i publicat a la revista Catalan International View