Publicaciones en Amics del Pa�s

Delirios de grandeza

Pere Monr�s Oliu
Art�culos
Data: 16/06/2004
26598 lecturas

�Qu� actitudes pueden da�ar, socialmente hablando? �Se pueden evitar, o reaprovechar? �Cambio de paradigma?

Havent entrat ja en el segle XXI, la tesis que defensa el coneixement com a la fortalesa de l��sser hum� sembla dominar-ho tot. L�aprenentatge continu s�imagina ja indispensable per a molta gent. No voldria, doncs, negar aquest fet, i tampoc entrar� a discutir-lo, per� m�atrevir� a comentar-ne el que, al meu entendre, n��s una conseq��ncia molt concreta. I aquesta t� un nom: l�ambici�.

Sens dubte l�ambici� �s exclusivament humana, i precisament per aix� afirmem que va lligada a la capacitat de pensament de la nostra esp�cie. Ara b�, d�on surt? Podr�em pensar que la compet�ncia l�impulsa i l�obliga, �s a dir, que la vida en societat la provoca obligat�riament. D�altra banda, lleons i guepards tamb� competeixen per les mateixes preses, i no per aquest motiu han desenvolupat aquest desig desenfrenat d�aconseguir els seus objectius. La compet�ncia en aquest cas �s un est�mul a la superviv�ncia, per� no d�na peu a cap tipus de relaci� directe entre aquests dos animals. O exemples com les formigues, model de vida en societat, semblen demostrar que l�ambici� �s quelcom que surt de l�interior del cervell hum�.

De totes maneres en podr�em diferenciar dues classes, guiant-nos segons els seus objectius. Hi ha qui vol acumular honors o m�rits, i sentir-se per aix� m�s gratificat. Aquest tipus m�agrada anomenar-lo ambici� social, si b� el nom potser tampoc s�adequa exactament al sentiment que correspon. En segon lloc parlem d�ambici� personal, aquesta for�a interna que ens ajuda i ens obliga a millorar, a comparar-nos amb nosaltres mateixos fins a veure�ns sorpresos pels nostres progressos.

Potser hip�critament, existeix un corrent social que tendeix a criminalitzar la primera classe descrita i a lloar-ne la segona. �s segurament una evid�ncia, no m�atreviria a negar-la. De totes maneres caldria matisar-la. Criticar tots aquells qui intenten millorar el seu status valorant el fi i no tant els mitjans em sembla una actitud f�cil i, fins i tot, arrogant. Moltes s�n les circumst�ncies que poden induir alg� a actuar de la manera que ho fa i a priori ning� hauria de creure�s amb el dret de jutjar-ho sup�rfluament. D�altra banda, l�ambici� personal em sembla, com a m�nim, perillosa. Evidentment, com diu la dita, el risc no �s quelcom a evitar. Per� de totes maneres molta gent sembla ni tan sols notar aquest risc. L�afany de coneixement i de superaci� pot conduir a un estat delirant. Potser la paraula sona a exageraci�, per� l�utilitzo per servir-me d�un terme molt m�s apropiat. Al meu entendre aquesta ambici� pot dur a tenir deliris de grandesa. La superaci�, i el m�rit que arribar-hi comporta, doten a molt�ssima gent d�un tarann� inapropiat. Tothom creu poder opinar sobre tot, incl�s menyspreant d�altres pensaments. Sincerament -centrant-nos en exemples concrets i per desgr�cia quotidians-, com un noranta per cent de la poblaci� pot estar conven�uda que ella t� la soluci� pels conflictes d�Irak? Com alg� pot creure�s amb m�s criteri que tot un govern, envoltat de persones destinades �nicament a la diplom�cia internacional? La cr�tica es necess�ria, no ho estic negant, per� no podem fer una cr�tica des de la mod�stia, utilitzant les preguntes enlloc de les sent�ncies com a medi?

Aquests deliris de grandesa abunden massa actualment. Tothom es creu capa� de canviar-ho tot de cop i volta, comen�ant pel final de tot. Per aix� veiem infinitat de l�ders vulgars en tots els camps. I m�agradaria, humilment, intentar d�explicar que el tracte amb l�entorn, les relacions entre el nostre jo i tots els altres �jo�, totes aquestes petites actituds, s�n les que, potser, faran mirar-nos el m�n amb uns ulls ben diferents. El m�n no �s ni grans paisos, ni diferents races, ni empreses mutlinacionals. La mat�ria est� formada per petites part�cules, i la interacci� entre elles fa la resta.