Publicaciones en Amics del País
Construir un país
- Antoni Brey Rodríguez
- Artículos
- Data: 03/09/2007
- 24795 lecturas
Breve reflexión sobre la situación actual de dos países, que en el mundo globalizado de hoy en día, debemos considerar vecinos: Irlanda y Austria.
Recentment he tingut ocasió de visitar i conèixer amb cert detall dos països que, en el mon globalitzat d’avui, hem de considerar veïns: Irlanda i Àustria. Ambdós formen part de l’Europa rica, amb un PIB per càpita (paritat de poder adquisitiu) l’any 2006 de 138,6 i 124,1 respectivament, referenciat a EU-25 = 100. Espanya es queda al 98,2 i Catalunya al 114,1.
Alguns indicadors més, per situar-nos: el percentatge del PIB destinat a I+D l’any 2005 va ser del 2,36% a Àustria, 1,25% a Irlanda i 1,12% a Espanya. Un altre de bo (per no dir preocupant): el nivell d’educació de la joventut l’any 2006, mesurat com el percentatge de població entre 20 i 24 anys que han completat, com a mínim, l’educació secundària, és a Àustria del 85,9%, a Irlanda el 85,4%. A Espanya és del 61,6%. Finalment, el risc de pobresa, entès com el percentatge de població que es troba, després de les transferències socials, per sota del 60% de la renda mitja nacional disponible era, l’any 2005, a Espanya i Irlanda del 20%, i a Àustria del 12%. Els dos països són, però, ben diferents. A Àustria s’hi nota la riquesa, en forma de patrimoni artístic i infraestructures, sedimentada durant els segles que va ser el centre d’un imperi. A Irlanda, en canvi, s’hi veu encara la pobresa acumulada en una illa desforestada (menys del 5% de la superfície coberta per boscos) que ha patit fam, emigracions massives i misèria fins fa ben poc temps. Avui els seus indicadors macroeconòmics són brillants, però no n’hi ha prou per esborrar la sensació de tristesa que produeix el seu despoblament interior, o per tapar definitivament el color gris brutot de molts dels seus racons. Construir països és una tasca lenta, pacient, gairebé geològica. Els austríacs ho tenen força avançat, els irlandesos hi van de pressa i nosaltres... bé, potser ens hauríem de prendre una mica més seriosament això d’anar a escola, per exemple, i aclarir-nos amb el “què volem ser quan siguem grans”. (Nota: les dades provenen de Eurostat i Idescat) © Antoni Brey