Publicacions d'Amics del País
Sobre la nova Llei d´Educació
- Enric I. Canela Campos
- Posicionaments
- Data: 31/07/2008
- 22735 lectures
El proppassat 29 de juliol el Govern de la Generalitat va aprovar el Projecte de Llei d’Educació de Catalunya. L’educació dels nostres ciutadans, dels nostres nens i joves, és un tema que ha preocupat i preocupa al Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, i al que els membres de l'associació li hem dedicat temps.
El 29 de juliol proppassat el Govern de la Generalitat va aprovar el Projecte de Llei d’Educació de Catalunya. L’educació dels nostres ciutadans, dels nostres nens i joves, és un tema que ha preocupat i preocupa al Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Els membres de l’associació li hem dedicat temps. Recordareu els dinars amb Jordi Sánchez i Xavier Melgarejo o la recentment celebrada Jornada sobre Educació, en la que van participar reconeguts experts i a la que va assistir el conseller Maragall, i que anava precedida del posicionament previ del Cercle Formació repte estratègic, elaborat per Lina Zulueta.
Ara, durant el període de tramitació parlamentària, no ens podem permetre deixar passar l’oportunitat de col•laborar en la modernització del sistema educatiu català i, per això, us avanço que properament hi dedicarem més temps per tal d’organitzar noves trobades i incidir en el que és una de les peces clau, entre les més importants sinó la que més, del nostre desenvolupament futur. Això no obstant, l’objectiu d’aquest article no és el de repassar la feina feta ni el d’avançar esdeveniments, es tracta ara de fer una ràpida reflexió d’on ens trobem en aquest complex procés de reforma del sistema educatiu de Catalunya. Des d’un optimisme realista, crec sincerament que avui les coses estan millor del que estaven fa uns dies, o mesos. Per què? Tot i que hi tenim un conjunt de veus discordants respecte del document aprovat pel Govern, el cert és que hi ha sobre la taula un Projecte de Llei i que, malgrat les crítiques lògiques del conjunt dels partits, aquestes mateixes crítiques són constructives i esperançades. En el fons gairebé tots veuen que el camí que s’ha agafat és positiu i que és imprescindible la reforma del model educatiu, la construcció d’un model català, propi i efectiu. Al Govern li toca governar i això vol dir necessàriament prendre decisions. En aquest procés, si es vol fer bé i dir alguna cosa, és impossible arribar al “consens” absolut, uns guanyaran i altres perdran, però cal cercar acords i decidir. Aquests acords s’han d’assolir amb els que representen la majoria dels ciutadans i millor reflecteixen la realitat social del país, però s’ha de fer amb un nord clar, sabent a on es vol arribar i quins són els mitjans que es posen a l’abast dels actors, tant materials com estructurals, i sota el concepte d’estructurals incloc la normativa amb la que es dotarà als centres i als seus directius. La Llei no es pot supeditar absolutament al consens. Crec, fins allà on arribo a percebre, que tot i les inevitables concessions a alguns sectors immobilistes del mateix sistema educatiu, que millor no s’haguessin produït, el nord existeix i el Projecte, sempre millorable, és positiu per al país. Alguns diuen que la negociació que ha mantingut el conseller ha estat un fracàs. En tot cas no escolto aquesta opinió en la veu dels representants polítics de la ciutadania. Sí en la d’alguns sindicats. Sovint he dit que els sindicats no tenen com a objectiu definir quin és el model educatiu, tenen com a funció defensar els drets dels treballadors. Han confós el seu paper. Massa vegades es contraposa de forma demagògica autoritat amb qualitat, és confon autoritarisme amb autoritat, autonomia amb autogestió, o s’associa autoritat amb empresa i mercantilització, pitjor encara, l’interès personal o corporatiu amb el bé comú. Greus errors. Si assumim que els mestres i professors tenen la formació i la capacitat adequades, ho dono per fet, els mals resultats poden tenir també alguna cosa a veure amb la gestió que practiquem. El Projecte de Llei preveu un nou model de gestió basat en els resultats i en l’avaluació. Això és dolent? No acabo de veure que es vulgui privatitzar res, però, si així fos, la prestació d’un servei públic en concessió a una entitat municipal, privada o mixta, és necessàriament dolent? Al ciutadà el que l’amoïna són la qualitat i el cost del servei que rep, poc li preocupa qui el presta. Aquest és un problema d’alguns treballadors que veuen perillar els seus drets, que veuen que la promoció no tindrà només en compte l’antiguitat sinó que la carrera docent pot dependre de la feina que facin i de com la facin. Qüestions corporativistes que poc tenen a veure amb la qualitat de l’educació. Solució, l’intent de coacció amb la corresponent vaga. Òbviament amb això no nego el just dret dels treballadors de l’educació, majoritàriament abnegats i poc reconeguts, a defensar els seus interessos sempre que es faci amb els mitjans adequats. Un apunt final. La Llei anirà acompanyada de recursos, preveu un període de vuit anys per assolir la despesa educativa mitjana dels països de la Unió Europea. Només una esmena a aquest punt. La mitjana de la Unió Europea no hauria de ser l’objectiu, caldria fixar aquest objectiu en la mitjana dels països que obtenen millors resultats. No és exactament el mateix. He expressat una opinió, personal i positiva, però voldria que, amb la pau estival, els associats del Cercle en féssiu aportacions per tal de prendre posició i traslladar-les als que tindran ara la responsabilitat d’aprovar la Llei. Com he dit al començament, properament farem algunes activitats que tindran a veure amb aquest tema.