Publicacions d'Amics del Pa�s

Saber i Saber Fer: Recuperem l�entusiasme

Josep Maria Vil�, Alexandre Blasi i Darner
Articles
Data: 29/07/2010
10318 lectures

Podem tenir una ind�stria competitiva? Tenim esperit de superaci�, optimisme malgrat tot, ho sabrem fer? D'aquests temes en parlarem a partir d�algunes situacions impactants. S�n molt m�s que an�cdotes, que pensem que reforcen la idea que tenim de revisar el sistema de valors en el que vivim. Per� per sobre de tot �s una defensa de la necessitat de tenir ind�stria, en el sentit m�s ampli de la paraula, que generi beneficis i, sobretot, que pagui impostos, que reverteixi en la creaci� d�altres empreses de productes i serveis, que pagui sous, que fomenti la recerca, etc.

Fa uns dies, durant la presentaci� del n�mero monogr�fic sobre les TIC en el COEIC, van sorgir un parell d�an�cdotes xocants i decebedores pel seu contingut. Hem de reflexionar i reaccionar davant d'aquests fets.

Uns dels assistents va demanar la paraula i va comentar l�an�cdota (no ho sabem expressar amb una altra paraula) d�un amic seu empresari industrial amb greus dificultats i del seu fill. Va explicar-nos com en una conversa entre ambd�s el pare es lamentava perqu� hauria de tancar la f�brica si la situaci� econ�mica no millorava. El fill li va respondre que �aix� era el millor perqu� aix� deixarien de contaminar�.

La segona an�cdota de la reuni� sorgeix quan, des de la taula de presid�ncia, es va contestar aquesta intervenci�. Sembla ser que en un estudi recent sobre els llibres de text d�educaci� b�sica fet per una associaci� empresarial de Madrid diu que la paraula �empresa� gaireb� no s�hi anomena i que, quan hi apareix, el 95% de les vegades ho fa amb valoracions despectives o negatives.

Finalment afegirem una tercera an�cdota. La d�un alt directiu d�una empresa multinacional que en una discussi� amb un dels seus fills aquest li respon que ell �no vol ser un desgraciat com el seu pare�. �s obvi que la opini� que tenia el fill podia estar justificada per una visi� del pare sempre preocupat per la feina, per la seva baixa dedicaci� a la fam�lia, i d�altres. Per� per contra, no es podia veure la contribuci� que tenia en termes d�educaci�, confort, qualitat de vida, etc., a l�entorn del fill.

Les tres an�cdotes s�n una caricatura de la situaci�. Caricatura entesa com la de remarcar o exagerar alguns dels trets reals i que els podem veure reflectits en el dia a dia amb l'afany i el desig de les persones en ser funcionaris. Abans a Catalunya exager�vem en l'esperit de no ser funcionaris i en f�iem una bandera. Ara pensem que exagerem en sentit oposat. Funcionaris en necessitem certament, competents i efica�os, que tamb� comprin productes i paguin els seus impostos (ells s�n pagats a partir dels impostos que paguem les persones i les organitzacions p�bliques i privades) per� es necessita tamb� una societat privada (de la p�blica en podem parlar en un altre moment), industrial, perqu� aquesta �s la que t� m�s oportunitats de generar i repartir riquesa o benestar (wealthfare en angl�s).

La situaci� va m�s enll� d�uns casos a�llats i desgraciats. El que �s realment dolent �s que aquestes an�cdotes corresponen a uns valors instal�lats en la societat. Hi ha esl�gans publicitaris que ens causen mal humor quan les sentim a la r�dio mentre condu�m: �aprenda ingl�s sin esfuerzo� o �adelgace sin esfuerzo� o �s�quese el t�tulo (de no se qu�) sin esfuerzo�. No, tot aix� requereix esfor� i a vegades molt d�esfor�. Per� esfor�ar-se no �s un valor reconegut per la nostra societat com a conjunt i per aquesta ra� no s'inclou en els reclams publicitaris si realment volen arribar a la poblaci�, especialment la jove.

Al contrari, un valor socialment reconegut �s l�equivalent popular de l�anomenada �cultura del pelotazo� en la que es valoren socialment els espavilats, empresaris o no, que aconsegueixen fer-se rics r�pidament. Tamb� sense esfor�, mitjan�ant l'especulaci�, el tr�fic d'influ�ncies o de la informaci�. En definitiva �ser llestos i treballar poc� �s un valor socialment reconegut.

A m�s, hi ha la creen�a acceptada que en la societat del benestar tot est� resolt. Tothom t� el dret a que li solucionin els seus problemes, i en cas contrari, �s culpa del govern. Tothom t� poques obligacions i, si n'hi ha, s�n tamb� conseq��ncia d'una mala administraci� del govern de torn. La culpa �s sempre dels altres, mai resultat de les pr�pies accions i, conseq�entment, no val la pena invertir (hores i/o diners) per millorar el futur. I fins i tot quan realment �s culpa dels altres no pensem qu� pod�em haver-hi fet nosaltres perqu� aix� no hagu�s succe�t.

Quan tot est� estandarditzat i �s gris sense matisos, nom�s interessa viure el present. El passat �s indistingible del futur, l��nica realitat visible �s el present. I, com �s l'�nic que hi ha, s'ha de viure a �tope�. Aquesta actitud �s la que pot explicar el comportament global de la societat de la que es fan ress� els mitjans i la publicitat.

Com hem pogut arribar a aquesta situaci�? Tenim clars els valors que volem? Com �s possible que els joves que es matriculen a la universitat tri�n preferentment carreres de lletres? Quan se'ls hi pregunta perqu� no trien carreres t�cniques la resposta �s perqu� s�n m�s dif�cils. Aquesta situaci� no ve de fa tres dies ni d�un govern ni d�un altre.

Per� no tota la societat �s tan homog�nia, adormida i gris. Hi ha tres col�lectius emergents que destaquen entre el conjunt. En primer lloc, els joves emprenedors. D�na gust parlar amb ells i assistir a les seves reunions. S�n gent preparada i entusiasta. Per�, com que no s�n massa nombrosos, i els pocs diners que tenen els inverteixen en els seus projectes, la publicitat no els t� en compte.

Un altre col�lectiu �s el de les dones. Un recent estudi fet entre els estudiants de secund�ria mostra l�inter�s que tenen les noies, molt per sobre dels nois, per estudiar i treure bones notes. Sembla ser que ho visualitzen com la millor manera d'emancipar-se de la tutela dels seus pares, i segurament dels seus futurs marits. Aquest col�lectiu comen�a a despertar campanyes publicit�ries espec�fiques i un bon grapat de pel�l�cules made in Hollywood.

El tercer col�lectiu �s el dels immigrants. Aquests han vingut per esfor�ar-se i sobreviure. Tampoc tenen diners perqu� els envien a fora i aix� els seus valors passen desapercebuts. Per� els transmeten als seus fills. No hem d'oblidar que una bona part dels empresaris d'avui s�n fills, de segona o tercera generaci�, d'immigrants.

La gent ha de saber que si una empresa triomfa �s amb esfor�, que si un professional desenvolupa una carrera �s amb esfor� i que si alg� incrementa els seus coneixements i capacitats �s tamb� amb esfor�. Per incrementar la nostra competitivitat com a pa�s caldr� molt esfor�. Les empreses innovant processos i productes, invertint en tecnologia, promovent la millora cont�nua i lluitant per obrir-se un forat als mercats internacionals. Els treballadors incrementant els seus coneixements i habilitats, per impulsar una economia de major valor afegit. Les administracions facilitant el desenvolupament i funcionament de les empreses i fent la vida m�s f�cil als ciutadans, �s a dir, esfor�ant-se en modernitzar els tr�mits i la seva funci� social. Sense aquests valors no hi ha possibilitat de progr�s.

Reprenent la pregunta inicial, podem tenir una ind�stria competitiva? O m�s ben dit, podrem estendre les bones pr�ctiques, d�empresaris i treballadors, de les industries competitives del v�rtex de la nostra societat cap al gruix del nostre sistema productiu? Segurament no �s suficient en tornar a tenir confian�a i optimisme, malgrat tot, en les nostres qualitats i oportunitats. La pregunta �s si ho sabrem fer?

Com a societat sabrem o podrem tenir l�esperit competitiu que ara ens cal? Nosaltres pensem que s�, per� necessitem l�ders empresarials i pol�tics que ho diguin i que practiquin el que diuen i necessitem un sistema educatiu promotor de l�estudi, del valor de l�esfor� i del sentit pr�ctic de fer, enfocat vers els resultats, i empreses i empresaris m�s enll� de filosofies, d�ideologies i de dogmes. Tamb� pensem que tan sols ho podem aconseguir col�lectivament si som capa�os, primer, de millorar individualment.