Publicacions d'Amics del País
Ressenya del sopar-col·loqui amb l´Antoni Serra Ramoneda
- SEBAP
- Resum d'activitats
- Data: 10/03/2008
- 26307 lectures
El passat dimecres 5 de març celebràrem un sopar-col·loqui amb l’Antoni Serra Ramoneda. Catedràtic d’Economia de l’Empresa, fou rector de la Universitat Autònoma de Catalunya entre el 1980 i el 1986, i ha estat vinculat també al sector financer com a president de la Caixa de Catalunya durant 20 anys. Entre altres càrrecs, actualment ocupa la Presidència de la Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari, i la del Comitè Executiu de Tribuna Barcelona.
En la trobada del passat dimecres ens vingué a parlar sobre la compatibilitat de l'economia del coneixement amb el paradigma de l’economia de mercat, en una intervenció titulada “Mercat i coneixement”.
En Serra Ramoneda inicià la seva ponència parlant sobre l’economia del coneixement, i en concret sobre el coneixement entès com a factor de producció. Una de les seves declaracions inicials fou que existia una contradicció, sobretot des de la caiguda de la Unió Soviètica, en veure en el mercat una fòrmula de producció imbatible per les economies modernes. Fins ara els economistes mai han donat massa importància al coneixement com a factor intangible dins del procés de producció. Els economistes clàssics distingien la terra, el capital i el treball com els tres factors claus de producció. La combinació intel·ligent d’aquests factors, d’acord a unes lleis tecnològiques, era la que en feia sortir uns productes que servien per cobrir les necessitats de la població i millorar el nivell de vida. Quan es parlava de la força del treball, tradicionalment es pensava més aviat en l’aspecte físic que no pas en el know-how que els treballadors podien aportar. Alfred Marshall, economista britànic i fundador de la denominada “síntesi neoclàssica” fou el primer en tenir en compte el coneixement com a factor decisiu en el procés de producció, anomenant-lo organització industrial i afegint-lo a la terra, capital i treball com a agents decisius. Friedrich Hayek, filòsof i economista de l’Escola Austríaca, es plantejà el problema present en totes les economies, que radica en saber combinar el dret a decidir com utilitzar un factor de producció i el coneixement per saber com extreure’n el seu màxim valor. La idea de que el mercat autònomament ja donarà pas a que sorgeixin les transaccions necessàries per a que es doni la superposició de coneixement i dret a decidir com utilitzar-ho és molt lliberal i segons en Serra Ramoneda presenta certes limitacions. En primer lloc, la transmissió del coneixement té una dificultat major que la transmissió del dret de propietat tradicional o compra-venta de factors tangibles, ja que el coneixement per se no és totalment codificable. La frase de que tots sabem molt més del que som capaços d’explicar exemplifica molt bé la distinció entre la part codificable i la tàcita del coneixement. En segon lloc, el problema també rau en la valoració del coneixement. Una de les característiques del coneixement és la de bé públic, que implica la seva reutilització sense que es desgasti i la dificultat d’aplicar el principi d’exclusió dels beneficis a tercers. La tercera limitació de la que ens parla el Dr. Serra és la dificultat d’expropiació del coneixement. Històricament, el factor que durant molts segles limitava les possibilitats de producció era la terra, motiu que explica les guerres de conquesta i que determinava la riquesa de les nacions. Es crearen institucions i legislació que asseguraren que de la terra se n’extreia el seu màxim valor. De fet, hem heretat del dret romà els drets de l’ús de fruit, els drets de transmissió i el dret hipotecari. Amb la revolució industrial el capital prengué el relleu com a factor clau en la producció i tal i com preconitzà un jurista francés, la societat anònima passà a ser tan important pel capitalisme com tots els invents de la revolució industrial. Avui en dia el coneixement és el factor de producció més important, i ens adonem que el mercat ja no és el mecanisme més eficient i perfecte per a que aquest es pugui traslladar, valoritzar i transformar en béns i serveis. Les empreses en canvi es perfilen com el mecanisme que ha d’assumir aquest rol de transmissores del coneixement, creant i protegint-lo, així com transformant-lo en productes comercialitzables. Han de ser capaces de reduir els costos de transmissió del coneixement i extraure’n el màxim rendiment. Això ho poden fer ja que les relacions d’una empresa són a llarg termini, de forma que els treballadors es poden transmetre el coneixement tàcit a través del contacte personal i el funcionament en base a rutines redueix els costos de transmissió. S’han d’endegar ara els canvis institucionals que permetin funcionar amb una economia del coneixement. Igual que en el seu moment el Regne Unit fou el primer país on fou acceptada la societat anònima amb l’aparició de la R+D de la revolucio industrial, ens toca ara canviar el sentit del mercat que definí n’Adam Smith i adaptar-lo als requeriments que demana la societat actual.