Publicacions d'Amics del País
Quins són els valors de la nostra societat actual?
- Pere Monràs Viñas
- Articles
- Data: 26/09/2005
- 32767 lectures
Reflexió sobre els valors en el context i formes de la nostra societat i el nostre temps. Com podem identificar els nous valors emergents i com projectem la seva transmissió?
En el darrer Butlletí electrònic del Centre d’estudis Jordi Pujol (www.jordipujol.com), sortia una reflexió sobre els valors i la importància de la seva transmissió en el context i formes de la nostra societat i el nostre temps. Per un comentari que vaig afegir-hi, se’m va demanar d’escriure un petit article que reprodueixo. Setembre 2005
Arran del darrer editorial del President, semblaria clar encetar un debat de gran calat, referent a la manera de transmetre valors en la societat d’avui, enfocat a millorar el present i construir el futur. Aquesta transmissió implica que tant la nostra societat civil, com tots els agents socials, econòmics, polítics i d’altres, vertebrats institucionalment o no, hauran de ser curosos en identificar de quins valors parlem, i parlar-ne de la forma més radical possible (és a dir anant a les arrels). Posem d’exemple un cas d’actualitat, com és l’incivisme. Després de la febre d’una nit de ressaca ens limitem a atacar només el símptomes -oci per falta de lleure, o nous tipus de lleure sense temps ni espais adequats que inciten a ocupar els carrers-, en lloc de plantejar-nos com i de quina manera les persones enmalateixen d’avorriment al veure els projectes vitals que els ofereix la vida i la manca de condicions existents per dur-los a terme. En els recents debats que s’han produït sobre aquesta qüestió, no és cert que es barreja tot? Un altre exemple és, l’anomenada voluntat transgressora. Si bé sempre ha existit i esperem que no es perdi, ara predomina menys en la seva cara constructiva i ha esdevingut part de la cultura del NO. Aquesta cultura és la que està més de moda i es considera progressista, quan no ho és. Només és una manera mediocre de criticar-ho tot sense provar de canviar les coses, anant contra tot allò establert. En realitat, no en té res de transgressora. Cal urgentment identificar els valors essencials de la nostra societat, posar-los de relleu i reinterpretar-los segons els temps actuals. Sempre s’ha fet així. La nostra generació també ho va fer en acabar la dictadura, encara que potser no vam anar més enllà dels símptomes i de les malalties. Com diu algun pensador: “per que una democràcia funcioni només hi ha una cosa imprescindible i és que hi hagin demòcrates”. I aquests no es fan amb dos dies ni amb dos dècades. En segon lloc, i seguint amb les premisses d’ ”anar a l’arrel” cal abordar el “com ho fem”. Avui escoltem més que mai allò de que “no per més predicar es fa més parròquia”. Ja no es confia, per desgràcia col•lectiva, en el què es diu, sinó que cadascú fa seu només allò que veu i entén que li permet créixer. El problema més penós és que decideixen per nosaltres què ens toca veure, ens hi conformem per comoditat i no cerquem una qualitat informativa cada dia més difícil d’aconseguir. La manera de projectar i de traduir al context actual els valors emergents i els tradicionals s’ha de fer mitjançant les actituds i l’exemplificació. Es tracta doncs de fer (que no vol dir activisme), de construir (que no vol dir per cada idea una nova estructura, com es solia pensar), i de liderar (que no vol dir arrossegar). La mirada de les persones ha de tornar a transpirar esforç i convicció. Potser serveix l’exemple d’una vella pel•lícula del Far West: en una caravana que traslladava ramat i que per cansament i manca de recursos tots els seus components entren en desesperació i revolta. Surt un líder clar que diu cap a on anar, fent que tothom es mobilitzi de nou i el més vell de la caravana comenta: “com canvien les coses quant se sap que es va a algun lloc” . Què volem dir? Que el debat és potser encara més profund. Si acceptem la tesi “popperiana” de la societat oberta, la història només són fets i decisions, no valoracions que responen més a la “història del poder”. El que compta en cada moment, són les decisions preses per persones concretes. El valor exemplificant de les persones concretes és doncs, imprescindible i irrenunciable. En tercer lloc, no es pot, ni és bo, parlar de tot i al mateix temps. S’han de fer explicacions senzilles, però sense que això impliqui simplificar els conceptes. No és una tasca gens fàcil, tal com demostra el fet que ni per escriure un article hom se’n surt! És molt important abordar el paper de la família d’avui i el seu paper com a transmissora de valors. Perquè el missatge tingui prou recepció en determinats ambients de les noves generacions, cal emmarcar-lo en el debat de la socialització del individu i ampliar la reflexió sobre els estils de vida i les relacions comunitàries en un món cada dia més globalitzat. Hem de prendre l’exemple dels països desenvolupats. Aquests països, afermen irreversiblement l’autonomia personal com a valor a exercir i a reivindicar, però això no l’exclou de la família (encara que a vegades pugui semblar-ho) ja que aspiren a millorar i actualitzar les formes de convivència i relació heretades. Això és el que va passar amb els primers moviments migratoris urbans i els canvis que van originar en la vida familiar. Semblava que amenaçaven l’estructura familiar tradicional, quan només la van transformar. I ara, si analitzem la desfeta demogràfica dels països desenvolupats -baixa natalitat, envelliment, dependència, jubilacions en plena capacitat productiva- i les noves formes de convivència que suren, també ens ho sembla. Considero, juntament amb d’altres amb qui comparteixo públicament aquestes propostes, que hi ha quatre grans categories d’àmbits per repensar i trobar els valors emergents: