Publicacions d'Amics del País
Productivitat i absentisme a l´empresa industrial
- Alexandre Blasi
- Articles
- Data: 26/11/2010
- 14531 lectures
Tenim a l’abast nombrosos estudis sobre la productivitat, la competitivitat i la innovació en el nostre país i no ens deixen gens bé en comparació amb d’altres països i el més greu és que cada dia anem pitjor. Ho podem trobar per Internet, ho diuen els estudis de La Caixa i recentment alguns diaris n’han parlat. Hi ha diferents motius i els estudiosos en els diuen. Alguns dels factors són mesurables mentre que d’altres no. Un dels que no ho és massa en termes econòmics i del que és difícil parlar és l’absentisme laboral a la indústria que és el que vull abordar avui. És difícil de parlar-ne perquè abordar-lo és tocar temes que es solapen com la qualitat de vida individual i col•lectiva, la vida familiar i l’educació, els drets de les dones, entre d’altres, i que són fàcils per fer demagògia. Però finalment quan parlem de decidir la compra d’un producte mirem el preu un cop percebuda una qualitat equivalent i per tant el que mirem és el cost independentment del seu origen i per tant l’objectiu de les empreses és el de la minimització dels costos, i l’absentisme és un cost
Tenim a l’abast nombrosos estudis sobre la productivitat, la competitivitat i la innovació en el nostre país i no ens deixen gens bé en comparació amb d’altres països i el més greu és que cada dia anem pitjor. Ho podem trobar per Internet, ho diuen els estudis de La Caixa i recentment alguns diaris n’han parlat. Hi ha diferents motius i els estudiosos en els diuen. Alguns dels factors són mesurables mentre que d’altres no. Un dels que no ho és massa en termes econòmics i del que és difícil parlar és l’absentisme laboral a la indústria que és el que vull abordar avui. És difícil de parlar-ne perquè abordar-lo és tocar temes que es solapen com la qualitat de vida individual i col•lectiva, la vida familiar i l’educació, els drets de les dones, entre d’altres, i que són fàcils per fer demagògia. Però finalment quan parlem de decidir la compra d’un producte mirem el preu un cop percebuda una qualitat equivalent i per tant el que mirem és el cost independentment del seu origen i per tant l’objectiu de les empreses és el de la minimització dels costos, i l’absentisme és un cost.
Ara deu fer uns anys que estàvem reunits un reduït grup de directius amb la cúpula directiva d’una de les dues grans centrals sindicals. Un cop superades les reticències i el tanteig de cortesia inicials, el clima es va desenvolupar d’una manera molt distesa i abordàrem els temes que ens preocupaven de manera molt semblant a tots nosaltres. Vull insistir en el caràcter de reunió distesa perquè no és l’estil públic de comunicació entre les organitzacions empresarials o sindicals. En la reunió varem parlar de molts temes, cada persona expressava lliurament la seva opinió. En particular en la necessitat d’un país en tenir una indústria i l’important aportació que aquesta fa en els serveis en el sentit més ampli i també en el seu impacte social. Hi va haver un moment en que el secretari general del sindicat va dir una frase que considero molt important: entre vostès, empresaris/directius d’empresa i els sindicats finalment el tema que hem de negociar és la forma del repartiment dels beneficis i de la seva aplicació. Per tant, si aquesta és la diferència, parlem-ne sense limitacions i en totes les seves vessants. Una empresa sense beneficis no té sentit. Em refereixo a una empresa privada però també val per l’empresa pública malgrat que hi ha d’haver-hi matisos. Ho diferencio de les empreses/organització com poden ser l’Administració, o els hospitals, o la universitat, ... dels que no tracto aquí. Els beneficis són quelcom més que diners, són l’estímul per poder continuar, per invertir, fer créixer l’empresa, fer recerca, crear llocs de treball qualificats o no, ..., malgrat que alguns no ho interpretin així. Per alguns només els beneficis són un mitjà per enriquir-se i per d’altres és el resultat de la explotació de la persona. Però sense beneficis no hi ha impostos a pagar, finalment tampoc hi haura salaris i els impostos que aquests generen,..., i amb ells estem aportant els recursos a l’Estat per poder millorar la qualitat de vida de tots. I una de les claus és la productivitat de tal manera que el cost de producció d’un producte o servei permeti competir en un món globalitzat. L’eslògan de centrar-nos en la producció de productes de valor afegit és veritat però també ho coneixen els alrtes països i empreses. Si per molts productes i serveis el criteri de decisió de compra de l’usuari, sigui de l’estatus social que sigui, és el preu un cop percebut un nivell de qualitat, la competitivitat està més en la reducció de despeses que en la possibilitat d’augmentar el marge. L’impacte de l’absentisme és important. L’absentisme afecta el cost de tots els productes, tinguin el contingut de treball alt o petit. Quan en una empresa falten les persones qualificades, les que tenen experiència i coneixement, la productivitat cau i la qualitat empitjora. Podem tenir persones amb capacitat de suplir-les, millorar els sistema de motivació i lideratge, hem de treballar per disminuir els accidents laborals o els problemes associats al lloc de treball, ...., cert, però atenció als costos. Però tampoc és correcte que les persones no vinguin a treballar sense avisar, que quan demanen hora al metge ho facin a mig matí i així justificar l’absència del dia sencer, ...., i això també és absentisme. En la reunió vàrem concloure que un dels problemes dels costos/despeses és l’absentisme. Hi estàvem tots d’acord en privat. El tema és particularment greu si ho veiem en els entorns industrials i en els treballadors en les línies de producció. Les dades que els diferents directius teníem així ho deien. Si veiem que l’absentisme pot ser superior al 20% o que l’absentisme és estacionari, n’hi ha més els dilluns i els divendres i menys el dijous, que n’hi ha més en uns territoris o sectors que en d’altres comparativament iguals. No és un tema fàcil de tractar per a ningú ni per als sindicalistes, ni per als empresaris ni per a l’Administració. He parlat del tema amb dos Consellers de Treball de La Generalitat de diferents administracions i coneixien el problema però no les seves dimensions. O bé és que mirem cap una altra banda? Professionalment i en les diferents multinacionals on he treballat he participat en moltes reunions en les que es decidia en quina fàbrica i quin país es produiria un producte. La base de la decisió era el cost de producció unitari. Aquest concepte inclou totes les despeses, menys el cost dels materials, tant de l’estructura com els directes i el cost de transport fins a la destinació final. Fa un anys era més fàcil justificar que el destí de la inversió fos a casa nostra especialment per la productivitat, eficàcia productiva, de l’organització malgrat que en d’altres països com Portugal o Indonèsia els costos laborals fossin molt mes baixos. Però si les despeses creixen i l’eficàcia productiva baixa, el cost de producció unitari creix. Reduir les depeses que no contribueixen al cost del producte, entre elles l’absentisme és l’obligació que tenim tots els que formem part del teixit productiu. Doncs si tothom ho coneix perquè no en parlem obertament tots junts i busquem la manera de resoldre-ho? Com pot ser que el nombre d’agressions als metges de la SS o del INS creixin perquè es neguen a firmar una baixa? O és que el criteri mèdic no val? Quan dic tots sembla que vulgui difuminar el problema i no és així. Cada part ha d’aportar una contribució en aquesta causa comú perquè no val donar les culpes a l’altra i rentar-se les mans.