Publicacions d'Amics del País
La Joventut de Facebook i l’Egipte 2.0
- Joan Mayans Planells
- Articles
- Data: 06/04/2011
- 8378 lectures
El món àrab està en plena efervescència política i les xarxes socials i les TIC hi han jugat un paper fonamental. En aquest article s'explora la dimensió real d'aquesta implicació i l'evolució que poden seguir tenint aquestes dinàmiques digitals en les properes fases.
Una de las primeres grans afirmacions que varen fer fortuna sobre Internet i les noves tecnologies va ser que contribuirien a democratitzar el món. Als noranta ja es deia que les xarxes digitals permetrien saltar-se les jerarquies “analògiques”. Els canals de comunicació de “molts a molts” havien de subvertir la relació de poder exercida des dels mass media, provocant que les fonts incontestables de poder perdessin el control. En contrast, les fonts d’informació alternativa, les veus dels sense-veu, trobarien el seu ressò i la seva capacitat d’influència. La lògica de les xarxes digitals (després rebatejades com a ‘socials’) posava en marxa un model autènticament descentralitzador de les dependències i les relacions de poder.
En aquesta línia, Internet ha estat clau en els darrers grans processos de canvi polític ‘democràtic’, especialment al món occidental. Ja sigui de forma orquestrada i dirigida des d’una estratègia de màrketing polític, com la campanya que dóna la victòria a Obama als Estats Units, ja sigui de forma més o menys accidental, com en el rol que van tenir Internet i els dispositius mòbils a les eleccions generals espanyoles de 2004, per citar dos dels exemples més notoris. No obstant, al llarg dels darrers mesos hem vist com aquestes profecies es feien més realitat que mai. Hem estat testimonis immediats de l’autèntic impacte polític que poden tenir aquestes tecnologies. A Tunísia, Egipte, Marroc i tot el món Àrab veiem com l’element de les xarxes socials ha jugat un paper clau en la mobilització ciutadana,. Els sense-veu prenen la paraula i ho fan a les xarxes socials. A aquestes espècie –estranya i contradictòria- de noves places públiques que són Facebook, Twitter o Youtube, la protesta es torna més potent, més massiva. I alhora, més sinuosa i incontrolable. Al-Tahrir no podia ser Tian’anmen per moltes raons. Però una d’elles és que Al-Tahrir era només la subdependència d’una altra plaça pública virtual, molt més difícil d’envair amb tanquetes. Així, la promesa, aparentment, es fa realitat: Internet –la lògica de la xarxa, d’allò descentralitzat, de la comunicació molts-a-molts- ha esquerdat per sempre l’ordre jeràrquic establert. Així ho hem sentit a proclamar, amb tota lleugeresa, aquests darrers mesos, especialment al calor del derrocament de Mubarak. Amb aquesta conclusió, sembla fàcil considerar que les tecnologies digitals han tingut un rol decisiu en les revoltes àrabs. No han estat, però, els aparells, els que han estat els responsables. Han estat els usuaris. Les persones. Persones amb un nivell educatiu i de competència digital molt superior a la mitjana dels seus compatriotes. La “Joventut de Facebook”, tal i com s’ha batejat a aquest segment de població que ha atiat el foc de les revoltes egípcies, no és el col·lectiu que es manifestava a Al-Tahrir. Han estat responsables de fer saltar la guspira amb prou potència. Han provocat l’esclafit al que desprès s’hi han sumat milions de persones. No obstant, per a que una revolta es converteixi en una “Revolució” queda molt tros per fer. Les xarxes socials han estat protagonistes de les protestes, però la responsabilitat de convertir aquesta revolta en un procés de transformació més profunda de la societat egípcia necessitarà nous protagonistes, de sectors diferents, segurament molt menys digitals. En aquest context, està per veure el rol real que la “Joventut de Facebook” arribarà a tenir en la construcció d’aquest Egipte 2.0 que s’imaginaven, una vegada que la icona Mubarak ja fa temps que ha caigut i uns poders fàctics tant 1.0 com ho són l’exèrcit i les agrupacions religioses, hagin tutelat les següents passes del procés. Probablement, l’efecte Facebook i la importància de les xarxes socials en aquests processos, per importants que hagin estat, no hauran estat molt més que dinàmiques de mobilització social i guerrilla. Important? Sí. Revolucionari? Segurament, encara no.