Publicacions d'Amics del País
I ara, a treballar
- Amics del País
- Articles
- Data: 20/06/2006
- 28170 lectures
Reflexió sobre el resultat del referèndum i el que implica el Sí a l'Estatut. Un Estatut que garantirà la possibilitat d'augmentar els recursos, però no de manera "automàtica". Caldrà treballar – i força – perquè ho faci, a més, de manera “suficient”. Suficient per a compensar el dèficit d’inversió acumulat i per a incrementar la inversió de l'Estat a Catalunya d’una manera sostinguda en el temps i d’acord amb el pes econòmic d’aquesta en el conjunt d’Espanya.
Cap sorpresa. Ja tenim Estatut i aprovat en referèndum pel vot afirmatiu d’una àmplia majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han anat a votar. Els ciutadans que hem anat a votar hem dit, majoritàriament, que sí, que aquest Estatut –“cepillado” i tot– que els nostres representants han sotmès a la nostra consideració ens sembla un instrument vàlid per a afrontar els reptes que té plantejats la societat catalana per als propers anys i, també, per a passar pàgina d’un etapa digna dels manuals de... psiquiatria. Ara és la realitat dels fets qui ens ha de donar o no la raó.
La participació. Per a abordar aquest tema, resulta de lectura pràcticament obligatòria La necessitat de regeneració de la vida política, brillant reflexió d’Antoni Farrés publicada el passat dijous, 15 de juny de 2006. Cap sorpresa, tampoc, sobre la participació. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han participat en sis referèndums: 1976 (la reforma política), 74 % de participació; 1978 (la Constitució), 67,9 % de participació, 1979 (l’Estatut de Sau), 59,3 % de participació en un dia laborable –hi havia 4 hores per a anar a votar– i amb pluja; 1986 (l’ingrés a l’OTAN), poc menys del 63 % de participació; 2005 (la Constitució de la Unió Europea), 40, 6 % de participació. No sembla, per tant, que ni els temes del debat polític a l’entorn de l’Estatut que han transcendit a l’espai públic ni el nivell d’aquests hagi condicionat significativament la participació. Recordem-ne alguns, a tall d’exemple: que si la paraula donada per Zapatero –que, com és ben sabut, és un ferm partidari de la independència de Catalunya– “va a missa”; que si tot el procés i el que en surti és inconstitucional –com si en democràcia no es pogués parlar de tot respectant les regles del joc i les posicions dels qui no pensen com nosaltres–; que si el Pacte del Tinell és –era– la panacea universal; que si l’”Espanya d’esquerres” dóna molt “bon rotllo”; que el PSOE és amic i el PP és dolent; que qualsevol proposta d’Estatut –qualsevol, ni que sigui “cepillada” i ben “cepillada” per una comissió parlamentària presidida per un “cepillador” de solvència contrastada com és Alfonso Guerra– trenca la unitat d’Espanya; que si l’aprovació de la proposta d’Estatut sorgida del Parlament de Catalunya el 30 de setembre era perfectament possible; que si el de Catalunya és –era?– un procés polític paral•lel o homòleg al del País Basc o –millor encara– de Montenegro i que, en conseqüència, pot guanyar la independència demà passat o l’altre. Per no parlar de tots els pals a les rodes que han posat tots els qui, successivament, s’han enrabiat per no haver sortit en una foto perquè algú altre els havia pres el lloc. El nivell del debat no ha passat desapercebut als ciutadans i ciutadanes d’aquest país que treballen, paguen impostos i malden per pagar la seva hipoteca i arribar a final de mes confiant que els seus representants treballaran per a ajudar-los a deixar als seus fills un país millor i amb més oportunitats que no pas el que ells mateixos han trobat. És ben clar, doncs, que el triomf del “SÍ”, que ja apuntaven totes les enquestes, és el de tots els qui, vist el que hem vist durant els darrers dos anys i mig, han decidit de tornar a provar d’obtenir solucions reals i possibles a problemes reals durant els pròxims anys lluny de posicions extremes i d’excessos i maximalismes verbals de tota mena. Sí, tenim un nou Estatut, amb millores –algunes de substancials– en alguns àmbits –com ara el reconeixement del fet nacional català– i això és bo. L’escenari polític obert, però, ofereix alguns elements que cal tenir ben en compte: 1) en l’àmbit polític, queden unes relacions molt complicades amb la resta d’Espanya, amb la qual i en la qual hi ha encara fractures molt importants. Des de Catalunya, caldrà estar ara més que mai especialment amatents a les qüestions que afecten el govern d’Espanya. Caldrà un canvi de cultura política a Catalunya en el sentit que serà necessària una implicació molt més gran en el govern d’Espanya i –molt important– caldrà que els nostres representants siguin capaços d’introduir sense complexos i amb molta claredat els temes relatius al govern d’Espanya en el debat del conjunt de la societat catalana. Si, fins ara, parlar de “Madrid” com si es tractés de l’estratosfera o del “país veí” era un error, a partir d’ara serà, simplement, un acte d’imprudència temerària. Ens hi juguem molt i cal jugar-hi amb decisió i molt conscients que no partim de la millor posició. 2) en l’àmbit econòmic, no hi ha canvi de model de finançament, sinó avenços o possibilitats obertes per a avançar en les diverses línies ja definides en el model anterior, un model –recordem-ho– de negociació multilateral que ha representat un dèficit estructural del 7,5% del PIB amb tendència a l'alça segons l'últim estudi encarregat pel Departament d'Economia i Finances l'any 2005. Augmenta la capacitat de gestió en alguns àmbits però no representa cap nou marc de relacions de Catalunya amb Espanya. Aquest Estatut garanteix, molt probablement, la possibilitat d’augmentar els recursos, però no de manera “automàtica”. Caldrà treballar –i força– perquè ho faci, a més, de manera “suficient”. Suficient per a compensar el dèficit d’inversió acumulat i per a incrementar la inversió de l'Estat a Catalunya d’una manera sostinguda en el temps i d’acord amb el pes econòmic d’aquesta en el conjunt d’Espanya. I això, per a poder afrontar amb mínimes garanties els nous reptes de la societat i de l’economia catalana: cohesió social i capacitat per a competir en un mercat globalitzat, elements que plantegen, entre d’altres exigències, un sistema educatiu de qualitat i bones infraestructures. Domènec Orriols i Gutiérrez Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement