Publicacions d'Amics del País

És justificable mantenir l´activitat basada en la subvenció?

Reflexió sobre la necessitat o no de mantenir activitats productives que requereixen ésser subvencionades en el context d'un món globalitzat com el d'avui dia. Plantejament de la dicotomia entre subvencionar despesa finanançant activitats no rendibles versus inversió en innovació i progrés.

Aquest matí he observat el port de Barcelona tancat pels vaixells de pescadors catalans sota l’atenta mirada de les autoritats portuàries conscients de les limitacions i incapacitats per posar fi al bloqueig. Un xic més enllà un nombre significatiu de vaixells de tota mena apuntaven la proa vers la bocana del port mentre esperaven rebre l’ordre de posar fi a la seva protesta per part dels seus companys que negociaven a Madrid la reducció -’subvenció’- del preu del gasoil, tot obrint la porta a noves protestes de tots aquells als qui la pujada del preu dels hidrocarburs els afecta molt directament. Un bon amic i company del Cercle, amb qui compartia la visió, ha trencat el silenci tot preguntant-se ‘sobre els límits del dret de vaga’ i fins quant ‘la llibertat d’un col•lectiu pot condicionar la llibertat dels altres’. A la seva pregunta jo vaig contestar amb una altra: És justificable, en un món globalitzat, mantenir una activitat productiva que requereix ésser subvencionada?. La nostra conversa va girar sobre el model energètic basat en el consum intensiu de petroli, la legitimitat e idoneïtat, en un món obert i sense fronteres, de mantenir les activitats econòmiques molt dependents de les subvencions, la finalitat de les mateixes i del convenciment, per a molts, de que el seu objectiu bàsic és el d’afavorir activitats d’interès general immediat tot descuidant les iniciatives que permeten afrontar els reptes del futur. Un interès general sempre considerat a escala local, ja que mantenir subvencions a la despesa ordinària, no sols no soluciona els problemes, sinó que impedeix, amb freqüència, el desenvolupament d’iniciatives de futur dels països avançats i el progrés d’aquells països que per el seu nivell econòmic poden donar rendibilitat a activitats inabordables en el si de nacions pròsperes.

Les protestes dels pescadors, les freqüents tensions entre els agricultors, les problemàtiques permanents que aborda la indústria i la seva permanent pèrdua de llocs de treballs, les amenaces que afronten diversos sectors sotmesos a la competència de localitzacions amb legislacions i costos molts distants a les nostres, són, sens dubte, la prova evident que el model de desenvolupament econòmic, requerit per generar els recursos que garanteixen el benestar, el progrés i la pau social, no pot fonamentar-se, en els països pròspers, en activitats de baix valor afegit, i a la vegada certifica que els objectius establerts en Lisboa estan lluny d’ésser complerts tant per Catalunya com per Espanya.

Precisament l’informe publicat recentment pel “Consejo Asesor de las telecomunicaciones de la Sociedad del Información” evidencia que Espanya ocupa les últimes posicions en quant al compliment de l’Agenda de Lisboa. És preocupant constatar el valor de l'indicador corresponent a R+D+i, un baix 3,93 (sobre 7) quan Finlàndia assoleix un 5,87; o el d’empresa en xarxa que assoleix un 6,51 en Dinamarca i tan sols un 5,34 en Espanya, o el 4,32 corresponent a la iniciativa empresarial en contraposició al 5,62 del Regne Unit. De l’anàlisi de les dades es constata que Espanya presenta uns valors molt inferiors als dels països capdavanters, que segueixen essent els països del Nord d’Europa, i amb una tendència a l'increment de la distància amb ells. Si aquestes són les dades, -que més enllà de la bonança de les magnituds macroeconòmiques fonamentades en gran mesura en el creixement del consum intern-, certifiquen els pobres avenços de la Societat del Coneixement al no afrontar els reptes de la innovació i de l’economia del coneixement, hom no pot obviar els enormes esforços de moltes empreses i col•lectius per abordar els desafiaments de la globalització, que exigeix capacitat de innovació en organització, producte i tecnologia; centrar-se en activitats intensives en coneixement i configurar aliances tot cooperant per competir en els mercats globals. Són esforços que exigeixen l’atenció i actuació decidida de les Administracions creant ecosistemes que facin possible la transformació del model socioeconòmic del país. Polítiques que són a llarg termini i que no aporten rèdits electorals però de l'abordabilitat de les quals depèn el futur del país i la capacitat de retenir entre nosaltres aquells ciutadans més talentosos i capaços de convertir l’avenç científic en progrés social.

Subvencionar depesa tot mantenint activitats no rendibles o invertir en innovació i progrés, és probablement un dels dilemes que afronten els col•lectius més avançats i pròspers. Despesa i inversió és una dicotomia que ha de ser abordada sense dilació, sabent que el repte no és mantenir el present sinó garantir el futur, fent-ho però preservant la reconversió dels sectors afectats, endegant polítiques per facilitar la reinserció al mercat laboral dels treballadors dels mateixos, i no barrant el pas del desenvolupament d'aquells col•lectius i territoris que han de fonamentar, avui per avui, el seu progrés en la competitivitat que aporta el cost de la seva mà d’obra.

Antoni Garrell i Guiu

President Cercle per el Coneixement

27 Octubre 2005.

X

Subscriu-te al butlletí

Tota l'actualitat d'Amics del País al teu correu. Subscriure-m'hi ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +