Publicacions d'Amics del País
Entrevista amb en Xavier Marcet
- SEBAP
- Entrevistes
- Data: 29/12/2008
- 15935 lectures
Parlem amb en Xavier Marcet, Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i Diplomat en Gestió Pública per ESADE. És soci fundador i Conseller Delegat de LTC Project i ha desenvolupat la seva carrera professional en l’àmbit de direcció d’empreses i institucions, especialment en el camp de la comunicació corporativa i de la gestió estratègica.
Entrevistem en Xavier Marcet, Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i Diplomat en Gestió Pública per ESADE. És soci fundador i Conseller Delegat de LTC Project i ha desenvolupat la seva carrera professional en l’àmbit de direcció d’empreses i institucions, especialment en el camp de la comunicació corporativa i de la gestió estratègica.
1 - El 26 de desembre passat, vareu publicar al vostre bloc 10 iniciatives per sortir de la crisi orientades a l’estratègia i a la innovació. Aquestes mesures requereixen canvis de models organitzatius i, sobretot, canvis de mentalitat. Com creieu que s’han d’impulsar aquests canvis? Aquests decàlegs volen ser un estímul per al pensament estratègic i per a l’acció en un moment de crisi com l’actual www.xaviermarcet.com. En aquest cas es tracta de buscar fórmules per afrontar la crisi amb sentit estratègic. Estem en un moment en que necessitem fórmules d’impacte, les nostres accions empresarials i les nostres polítiques públiques han de combinar l’impacte de la transformació a curt amb la visió estratègica, i això no és fàcil. No crec que sortim airosos de la crisi al ralentí i amb inèrcia. Tot i que el moment invita a la seguretat i a no fer massa soroll, crec que l’únic camí raonable que tenim per superar la crisi és el de la innovació i el d’intentar el creixement. Som un país amb empreses massa petites, amb projectes massa petits, i això és una patologia col•lectiva que hem de superar. I créixer en aquests moments no és gens fàcil, però ens cal, necessitem iniciatives significatives i no hem d’esperar que les impulsin les administracions, és un repte que ens ha d’interpel•lar personalment. El país gran no naixerà de la cultura de la subvenció. 2 – A rel de la situació de crisi que estem vivint, la necessitat d’un canvi de model basat en la innovació és cada cop més evident. Aneu més enllà i parleu d’Innovació Oberta. Què és la Innovació Oberta i quins són els avantatges respecte la innovació tancada? El paradigma de la innovació tancada és propi de la societat industrial clàssica. No és l’únic factor, però el fet que Internet ens permeti un intercanvi d’informació i coneixement com mai s’havia imaginat, ens possibilita desenvolupar un model d’innovació basat en la dinamització del coneixement intern (continua essent clau dinamitzar el coneixement dels propis professionals) i de coneixement extern. Aquest model que ha estat definit i ben descrit com d’open Innovation pel professor de Berkeley, Henry Chesbrough, es basa en la possibilitat de desenvolupar solucions noves a partir de nou coneixement o de noves combinacions de coneixement de dintre i de fora l’empresa, que permeten crear nous mercats, millorar productes existents o arribar a aliances amb d’altri per a comercialitzar algunes d’aquestes solucions. De fet, la innovació oberta té molt a veure amb l’emprenedoria corporativa, que és una de les poques coses que en aquest país ens poden permetre créixer perquè si ens hem de fiar del resultat dels vivers d’empresa no podem ser molt optimistes, majoritàriament només generen autoocupació i microempresa. 3 – Un dels problemes de la Innovació Oberta és el xoc de cultures i això pot suposar un fre per a les empreses. Com creieu que es podria solucionar aquest handicap? La innovació oberta necessita cultures corporatives obertes, que sàpiguen buscar aliances molt operatives, que sàpiguen treure profit dels nous brokers de coneixement, i que promoguin a l’ensems processos d’innovació basats també en la dinamització del coneixement intern. La innovació no és un procés aïllat a les empreses, és un procés bàsicament estratègic, associat al lideratge intern i a la capacitat de viure profundament l’experiència client i extreure’n solucions d’anticipació. La innovació és un exercici profundament orientat a resultats, la innovació oberta és un bon camí per a buscar l’eficiència i la rapidesa en els resultats de la innovació. Cada cop més les empreses busquen una major rendibilitat en les seves inversions en innovació i és lògic que aquestes noves fórmules d’innovació oberta tinguin cada cop més empreses experimentant-les. 4 – El passat mes d’octubre es va firmar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI), que pretén impulsar un model de progrés socieconòmic per Catalunya basat en l’educació, la recerca i la innovació. Quina és la vostra opinió sobre aquest Pacte? El Pacte posa definitivament la innovació a l’agenda del país, és un bon acord, amb un procés d’elaboració que ha permès sumar-hi pràcticament tothom, el que és molt important. Però anem amb compte. En primer lloc, el Pacte ha de ser palanca i no miratge. Palanca per a que més empreses impulsin sistemàticament la innovació, per a que les administracions públiques no només facin discursos sobre innovació sinó que se l’apliquin (que els fa molta falta) i per a que les universitats aportin més resultats de valorització del coneixement. El Pacte és un bon marc però ara cada agent ha de desplegar amb responsabilitat i ambició les seves opcions. El Pacte ens l’hem d’aplicar cadascú i no només esperar que ho facin tot els governs. No podem ser una societat que esperi que li donin tot fet, hem d’esforçar-nos, hem d’arriscar i hem d’aprendre quan no ens surti bé. Hem de conjugar en primera persona el Pacte. 5 – Quins són els punts forts que Catalunya hauria d’estimular i quins els punts dèbils que hauria de millorar per tal de ser competitiva internacionalment? A mode de reflexió proposo compartir algunes coses que em sembla que hauria de fer Catalunya: 1. Apostar pel creixement. Catalunya és un país petit però no potser un país de projectes petits i només empreses petites. Correm el risc d’acostumar-nos a una dimensió massa petita per a ser significatius a escala internacional. Hem d’estimular el creixement i hem d’apostar seriosament pels lideratges que ens permetin créixer, especialment en l’àmbit empresarial. Hem de potenciar el compromís amb el país i 2. Accelerar una nova fornada d’internacionalització. La crisi dels noranta es va superar en part gràcies a un fort procés d’internacionalització d’empreses catalanes a Europa, ara el repte és global i el repte és no només vendre global, el repte en majúscules és ser global. Això vol dir, generar processos de proveïment, producció i distribució distribuïts per criteris d’eficiència. Ens calen empreses globals i a la vegada ben arrelades a Catalunya. 3. Apostar pel talent. Prendre’ns seriosament que el talent és un factor de diferenciació central dels projectes. Cal apostar pel talent a l’empresa, cal apostar pel talent a l’administració implantant models més meritocràtics i apostant per unes universitats molt més internacionalitzades i amb una mobilitat professional molt superior a l’actual. Aprendre a gestionar el talent ( ho hem fet amb ICREA) i entendre que gestionar talent vol dir saber discriminar positivament. No és igual qui fa les coses. Tothom té els mateixos drets però no tothom aporta els mateixos resultats. 4. Evitar el bloqueig corporatiu, crear el fast track del canvi i la innovació. Necessitem un país on els corporativistes no guanyin la partida. No la guanyin a l’empresa imposant unes rigideses que ens manllevin capacitat competitiva, que no la guanyin a la universitat imposant un model del segle XIX i molt provincià i que no la guanyin a l’administració convertint-la en una illa d’immobilisme i de privilegis. Necessitem una governança en la que sigui possible innovar, crear, canviar, aferrar-nos al passat és el recurso fàcil i el discurs que sempre encapçalen les coalicions del no. En alguns casos hem de crear vies ràpides de canvi per aquells que les puguin aplicar i serveixin d’exemple que superar el bloqueig corporatiu és possible. Fast track a la internacionalització d’algunes universitats, fast track a la desburocratització radical, fast track a la valorització de coneixement, fast track als clúster de debò, fast track als projectes d’alt potencial de creixement i innovació. 5. No fer de les justes reclamacions com a país una excusa de país. Catalunya necessita un nou finançament perquè l’actual la penalitza molt injustament, necessita millors infraestructures per competir i cal que disposi de més recursos entre altres coses per digerir l’impacte extraordinari de la recent onada d’immigració. I resoldre aquesta situació amb diligència i qualitat és el principal repte de la classe política catalana. Però aquesta situació no pot ser una excusa. Hi ha moltes coses que depenen bàsicament dels nostres líders empresarials, dels nostres directius públics i dels nostres responsables universitaris, i de l’encert estratègic i de la nostra capacitat d’innovació com a país en depèn la part fonamental del nostre futur. Ens hem de continuar espavilant, hem de continuar apostant per l’esforç, hem de premiar els que aposten pel risc de crear empreses significatives, hem de premiar pels que impulsen projectes públics seriosos i innovadors. El discurs victimista ens farà petits i acostumarà a una capa important del país a esperar que el govern de torn li resolgui tot. Hem de ser un país de gent que mira enllà, brega, s’esforça i s’espavila. No podem ser un país que només es queixa, ni que sigui amb raó. 6. Anar més enllà dels tòpics. Ser un país que busca anar més enllà dels tòpics. Que aposta per la diferenciació més enllà dels tòpics, dels llocs comuns. Que no es conforma amb el benchmarking permanent. Hem de ser un país que fa de conceptes com la competitivitat, la cohesió social, la sostenibilitat, la qualitat de la sanitat i de l’educació, etc, una oportunitat per a innovar col•lectivament. No podem quedar-nos permanentment en els diagnòstics, ni fer només seguidisme de totes les modes, hem d’anar més enllà dels tòpics, passar dels discursos a la pràctica i adoptar els indicadors d’impacte (els que suposen transformacions reals) com la mètrica nacional.