Publicacions d'Amics del País
Entrevista a Josep Maria Rosanas
- Joan Monràs Oliu
- Entrevistes
- Data: 15/11/2004
- 31215 lectures
Entrevista amb J.M. Rosanas, doctor en Enginyeria Industrial per la UPC (1981), màster en Economia i Direcció d'Empreses per IESE (1972) i doctor en management per la Northestern University (Estats Units, 1977). Actualment és professor ordinari de IESE i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra.
Amb ell vam compartir les nostres preocupacions i els nostres interessos.Què et sembla la societat del coneixement i lideratges, potser en contraposició a societat de la informació?
A vegades es prenen com a equivalents. Tanmateix la informació es pot mesurar amb bits i el coneixement no. Hi ha formes de coneixement que no són explícites i conegudes des de fa temps, i que, en canvi, són coneixements reals i fonamentals per la direcció d’empresa, per exemple. Amb aquesta opinió vaig una mica a contracorrent perquè molta gent prefereix reduir-ho tot a un càlcul numèric o a una anàlisi econòmica, però no inclouen tot el que hi ha en el món de les organitzacions. De fet les organitzacions es mouen essencialment per persones, i aquestes tenen unes necessitats econòmiques, però moltes altres aspiracions que no tenen res a veure amb l’economia. Per tant el fet de conèixer bé les persones i saber com aquestes treballen esdevé essencial per les organitzacions, i més en un món complex com l’actual. Si al segle XIX hi havia moltes feines mecàniques, ara han desaparegut, així que les persones necessiten pensar. Això es tradueix en una col·laboració activa, i no en un complir els deures, o el contracte. Quan només es fa això, es fa el mínim imprescindible, perdent la capacitat de la gent de fer el màxim. Quin és el cas que cal fer al mercat? En aquest sentit el primer que cal dir és que seguir el mercat és la millor manera de quedar, com a molt, els segons. Altres empreses ja hauran fet aquest producte abans que nosaltres, cosa que fa que no puguem tenir un avantatge competitiu. És una mica com els polítics i els programes electorals o les televisions i les audiències. Si es segueix el mercat, els votants o els telespectadors es va a remolc, és difícil fer una cosa “diferent” que aporti valor. Com valora el mercat el coneixement? La meva tendència és dir-te que malament. La raó és ben senzilla: tothom menysprea allò que ignora, per tant com que jo ignoro el coneixement dels altres... Aquest és un problema de la naturalesa humana que presumeix de valorar el que fan els altres però que sovint no és així. Tot això queda de manifest de manera més clara quan parlem de gent que treballa amb coneixement i no amb informació. Quins et semblen que són els problemes de l’aparent falta de transferència de coneixement entre universitat i empresa? La relació entre universitats i empresa lliga amb la teoria del menyspreu que comentava. En el sentit que les universitats no saben què fan les empreses i per tant ho menyspreen, i les empreses no saben què fan les universitats i per tant també ho menyspreen; quan en realitat seria molt interessant connectar-ho. S’han donat alguns passos darrerament. Un exemple és la UPC, amb el programa Innova, que mica en mica contribueix a fer del coneixement que es crea una eina aprofitable. Un altre exemple en aquest sentit és que pocs professors d’universitat volen muntar una empresa, alguns ho consideren fins i tot una perversió. Per què costa parlar de societat de coneixement, de canvi en les organitzacions, i en canvi no es para de parlar, per exemple, de la llengua catalana? Una cosa és molt abstracta i l’altra molt concreta. La gent no es mou per conceptes tècnics o abstractes, sinó que es mou per la poesia o les banderes. Així la gent pot emocionar-se davant una bandera nacionalista o no nacionalista, en canvi costa que ho faci davant una teoria, o uns pensaments. Tanmateix posar els sentiments a la política no té perquè anar en contra de la racionalitat, encara aquesta hauria d’anar per davant de tot. Tanmateix les persones no podem viure sense sentimentalisme. Finalment cal dir que no sempre es va endavant en aquest sentit. El com manar o no manar ja s’havia pensat des de fa temps. Els darrers anys no han estat precisament de retrocés més que d’avenç, potser fins a la punxada de la bombolla. Afortunadament sembla que la tendència canvia.