Publicacions d'Amics del País
Els sabers que ens dóna la història
La història és molt més que la narració del passat, està plena de saber, d’experiència a no ignorar, per fer-ho cal una formació conscient de que els coneixements no són sols els relatius a la tecnocultura o l’avenç científic, són també aquells que configuren l’essència del ésser humà, la història, la sociologia, l’antropologia, aquells que doten a la humanitat de la seva singularitat, una formació equilibrada entre l’adquisició de coneixements humanistes, tècnics, i científics, sense renúncies inicials en cap dels camps.
Els sabers que ens dona la història
La història, que és molt més que la narració del passat, ens explica la gran quantitat de lluites que han viscut els pobles, potser des del present nosaltres no les sentin, no tenim consciència del patiment que moltes persones han viscut, tots, tant si són guanyadors com si són perdedors pateixen els horrors i, naturalment, si perden encara els arriben incrementades les conseqüències.
Aquest llarg camí de violència i sofriment no té final en pobles com Iraq, Txexènia o Etiòpia, territoris realment sangnants, altres, com Palestina, continuen lluny de trobar la solució al conflicte que ha negat un futur d’esperança a tantes generacions. Les injustícies no obren camins, tanquen vides, perquè on no hi ha justícia difícilment es pot viure en pau.
La història bé que ens testifica que les lluites tenen finals dolorosos per la gran majoria dels pobles, quan ignorant-se les realitats es plantegen actuacions basades sols en els interessos i equilibris de poder. Com a exemple en tenim un de realment concloent: El Tractat de Versalles, signat el 28 de gener de 1919; aquest tractat canvià les fronteres a Europa sense respectar el sentir dels pobles, és a dir les nacionalitats: llavors Eugen passà a Bèlgica, Alsàcia i Lorena (territoris de parla alemanya) a França; Sudetes a Txecoslovàquia i perderen l’Alta Silèsia i el corredor de Danzing, desapareixen els imperis Austrohongarès i l’Otomà. Es van crear diversos Estats amb diferents nacionalitats dintre de cada sistema social. De l'imperi Austrohongarès sorgiren Hongria, Àustria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. De la creació al 1921 de l’URSS sorgiren nous Estats com Finlàndia, Estònia i Lituània. Ara ja sabem que al 1919 no es solucionaran els problemes de les nacionalitats... En el tractat de Versalles no es respectaven les fronteres, ni dins d’Europa ni a l’exterior. La desintegració dels imperis i la desmembració d’Alemanya afectà profundament a la població, però sobretot al poble alemany que posà la llavor per la Segona Guerra Mundial.
La Primavera dels Pobles, com es denomina als afers que succeïren al 1919, no solucionà el problema de les nacionalitats, sinó que demostrà que una mala solució fou el preàmbul d’una funesta conseqüència. La reestructuració d’Europa primant els interessos geoestratègics, provocà un major èmfasi en els nacionalismes, i en la generació de postures fonamentalistes i excloents; en definitiva, es posaren tots els ingredients per fer possible nous conflictes. No té unes arrels molt semblants el que succeeix des de fa dècades a l’Orient Mitjà?
Res indica que hàgim après el testimoni de la historia, si més no, cal preguntar-nos per les polítiques que s’apliquen en moltes parts del planeta. Ens podem preguntar pel pobles sotmesos a violència i confrontació, incentivats per interessos geoestratègics, oblidant-se dels pobles i de les seves legítimes reivindicacions. Aquest és un fet inqüestionable, però en les seves arrels no sols estan els interessos econòmics, energètics i de posicionament, hi és també la manca de tolerància, capacitat d’argumentació i de diàleg derivat d’una sòlida formació, una formació indispensable per viure la cultura de tolerància amb l’altre, i que no és renunciar als propis valors, sinó modificar la ’raó de la força per la força de la raó’.
Una formació que, com indiquen alguns dels darrers documents de debat del Cercle per al Coneixement, “no és sols un factor de capacitació, sinó que és el procés per dotar de criteri, de valors, de formació ètica a un individu que no solsament és treballador competent i un consumidor conscient, i de les actituds requerides per esdevenir un ciutadà competent i compromès en un món global”. Una formació que ens faci avançar en la societat del coneixement, posant el talent i el sabers humans com valors per guanyar el futur, però sabent que els coneixements no són només els relatius a la tecnocultura o l’avenç científic, són també aquells que configuren l’essència de l'ésser humà, la història, la sociologia, l’antropologia, és a dir, tots aquells que doten a la humanitat de la seva singularitat. Cal doncs, una formació equilibrada entre l’adquisició de coneixements humanistes, tècnics, i científics, sense renúncies inicials en cap dels camps.
Sols d’aquesta manera, i dotant de les mateixes oportunitats a totes les persones -sense renunciar a que cadascú assoleixi el més alt nivell fruit de les seves capacitats i esforç-, podrem disposar d’una societat capaç de llegir el que la història ens ensenya, de comprendre-la, i mantenint els ulls i la ment oberta per no ignorar els seus missatges, no repetir els mateixos errors i poder afrontar el futur amb esperança.
Lina Zulueta
Filòloga, Associada al Cercle per al Coneixement
Barcelona 9 de febrer 2007
