Publicacions d'Amics del País
El preu del petroli i l’energia nuclear.
- Antoni Garrell Guiu
- Posicionaments
- Data: 23/04/2006
- 28700 lectures
En el vintè aniversari del desastre de Chernobil, el preu del barril de petroli frega els 75 dòlars. La demanda energètica creix, i les energies renovables no són suficients. Per tant, sense oblidar la recerca en noves fons i processos d’obtenció d’energies renovables, cal obrir el debat en quant a la construcció de noves centrals nuclears, i actuar en conseqüència.
El 26 d’abril es compleix el vintè aniversari del desastre de Chernobil, un gran accident fruit de la incapacitat de directius emparats en estructures organitzatives mancades de transparència, i també per sistemes faltats de manteniment i sotmeses a corrupteles. Una catàstrofe inoblidable que causà milers de morts, afectant sèriament la salut de la població de les àrees properes, i potencià el rebuig a l’energia nuclear, especialment a Europa, oblidant la dependència energètica del progrés i els importants trastorns mediambientals que produeix l’ús intensiu dels combustibles fòssils.
L’aniversari de l’accident del 1986 a Chernobil arriba en un moment on el preu del barril de petroli assoleix records històrics fregant els 75 dòlars, avançant per un camí, que sembla infrenable, cap els 100 dòlars per barril, en un mercat obligat a traslladar el increment, sense demores, al consumidor final com ha quedat evidenciat en els recàrrecs per combustible aplicats per les companyies àrees aquesta mateixa setmana. De fet, ja fa dos mesos, en una reunió amb responsables d’estudis de multinacionals en les que van assistir associats del Cercle per el Coneixement, ja es dibuixava escenaris a 5 anys amb el barril a 100 dòlars fonamentats, entre altres, per l’important increment de la demanda energètica mundial, sobre tot la procedent de les noves economies industrials encapçalades per Xina i India; una insuficient capacitat d’extracció i refinament del petroli; la necessitat de plans per el desenvolupament de la població del tercer món; i el increment constant del consum elèctric amb percentatges superiors al creixement industrial. Una xifra que podia superar-se de no minvar la inestabilitat i els conflictes en països com Nigèria, primer productor africà, o Iran, quart productor mundial amb 4 milions de barrils diaris. De fet, la tensió a Iran creix, el president Mahmud Ahmadineyad defugint de les prensions internacionals incrementa els plans d’enriquiment d’urani, i segueix amb els seus atacs a Israel negant les evidencies històriques. L’Energia és, al igual que les infraestructures, la formació, la recerca i la seva conversió en PIB, i la globalització econòmica, un dels elements cabdals tant per possibilitar la societat i l’economia del Coneixement, com per el desplegament industrial i el progrés social del països en vies de desenvolupament. Es en l’anterior context, on el problema del consum energètic i la seva producció hauria d’esser abordat assumint que de no fer-ho les tensions i les problemàtiques derivades aniran a més. Europa, al igual que altres economies, no pot defugir d’afrontar la problemàtica sense depreciar cap font enèrgica, considerant els indesitjables impactes mediambientals que l’ús intensiu del petroli com a font energètica està produint Conseqüentment el debat energètic hauria d’esser assumit amb força per accelerar la presa de decisions que han de passar forçosament per la diversificació de les fonts, i la utilització de les energies renovables com part fonamental del sistema energètic. Tant les netes (solar, eòlica, geotèrmica, mareomotriu), com les derivades de la biomassa utilitzades directament o convertida en biodiesel o biogas. Un sintema que requereix actuar en una doble línia: disminuir la dependència externa, i incrementar la interconnexió elèctrica del països, efectuant-ho reduint la petrodependència, i a la vegada complint els criteris establerts en el marc de Kioto. Un sistema energètic que, garantint la demanda d’energia, freni el deteriorament sistemàtic del planeta. És en aquest context on l’energia nuclear no pot esser oblidada, ni molt menys desestimada. En aquest línia, cal analitzar acuradament Japó, un país amb una clara consciencia antinuclear, conseqüència dels bombardejos de Hiroshima i Nagasaki del 1945, que no ha impedit que, arrel de la primera crisi energètica, apostes per possibilitar el desenvolupament de la seva industria i garantir l’abastiment dels ciutadans amb energia nuclear. Una energia econòmica, per sota de 1,5 cèntims per KWh, i ecològica. Japó avui disposa de 52 centrals tèrmiques d’urani, una d’elles, Fukushima Daiichi-Dain, a tan sols 250 km de Tokio. Japó va assumir la perillositat terminal de les centrals nuclears, però també que, l’error humà i tècnic pot ésser desterrat amb el compliment estricte dels protocols de seguretat més exigents. Europa i el món sencer hauria d’assumir que en l’escenari actual el preu de l’energia seguirà creixent, no pot ser d’altra manera, per l’important demanda de les economies en procés d’industrialització i la concentració de les reserves d’hidrocarburs en àrees d’inestabilitat geoestratègica Per tant, sense oblidar la recerca en noves fons energètiques i en els processos d’obtenció d’energies renovables, cal obrir el debat en quant a la construcció de noves centrals nuclears. Un debat rigorós ‘amb paràmetres diferents amb els que es va fer a Espanya al 82’ utilitzant paraules del Comissari Europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris, un clar opositor a l’energia nuclear en aquells anys. La Comissió Europea ja treballa en l’elaboració de propostes en el marc dels acords de la tardor en Hampton Court, saben que no hi ha unitat de criteri en els 25, ja que mentre alguns d’ells desenvolupen plans per la seva eliminació altres, com França, la consideren una peça cabdal del sistema. La divergència dels països i el fet de que sols el 12% dels ciutadans estiguin a favor són elements a considerar, uns elements que no poden amagar la realitat del paper clau de l’energia en la societat actual, i dificultar la presa de decisions, ja que les sensibilitats politiques i les confrontacions asociades no podem frenar ni el desenvopulament de la societat, ni impedir que es redueixi el procés de destrucció sistemàtic del planeta. El debat energètic es requerit, la recerca en noves fons també, l’eficiència en l’ús del recursos existent bàsica, al igual que l’estalvi i la racionalització de les seves aplicacions. Però mes enllà de tot, la l’energia és la pedra angular del progrés i l’evolució i com a tal requereix no de debats estèrils sinó de solucions reals, i en aquestes solucions les energies renovables i l’energia nuclear en son, avui per avui, imprescindibles. Cal dons coratge i visió de futur per abordar-los, i efectuar-ho evitant que la incompetència i l’error humà ens porti al desastre. Avui això es possible. Antoni Garrell i Guiu 22 d’abril de 2006.