Publicacions d'Amics del País
DJ Professor
- Joan Mayans Planells
- Articles
- Data: 15/07/2007
- 19946 lectures
La figura del professor, especialment el professor universitari, es veu sotmesa a múltiples tensions i canvis en el seu context i en la seva pràctica quotidiana. En aquesta reflexió es comenten alguns aspectes d'aquests canvis, relatius a la irrupció de les TIC no només a les aules, sinó també al context cultural i informatiu comú.
Arran d'una conversa de fa uns dies amb l'Alejandro Piscitelli, se m'acudia un símil interessant que, d'alguna forma, ve a il·lustrar la transformació que afecta –o afectarà progressivament- a les figures dels professors de tots els nivells educatius, però especialment els universitaris.
Ara, repassant una entrevista que va fer en Roc Fages fa alguns mesos per la GUNI i que publicarem aviat al nostre butlletí, m'he trobat amb el següent raonament del Marco Antonio Dias, un dels actuals assessors i representants de la Universitat de les Nacions Unides i anteriorment profundament involucrat en la divisió d'educació superior de la UNESCO. Deia el Marco Antonio Dias, fent referència a l'evolució del rol i les funcions dels professors universitaris:Es evidente que con la evolución de las nuevas tecnologías (...) muchas cosas han cambiado y van a cambiar. Por ejemplo, está el caso de Internet y su uso en la organización de la vida académica. Actualmente los profesores ya no son los depositarios exclusivos del conocimiento, porque hay estudiantes que tienen una posibilidad de acceso a éste tan o más grande al tener más tiempo y saben manejar mejor las tecnologías. (...) A partir de aquí, la función de los profesores debe ser distinta. En primer lugar, deben tener un conocimiento base de la disciplina, pero sabiendo dónde ir y cómo orientar. Por tanto, y en segundo lugar, tienen que ser más orientadores que proveedores de conocimientos.
Amb l'Alejandro coincidíem en què el paper del professor com a guardià de l'accés al coneixement s'acaba. Venim d'una figura del docent on aquest posseïa els codis d'accés, el coneixement especialitzat, que li permetia accedir a un tipus de continguts que després mostrava, dosificant-los, poc a poc, amb cura i mesura als seus alumnes. El professor des-cobria per als alumnes una informació i un coneixement al què els alumnes no sabien com arribar ni com interpretar per ells mateixos. És evident que hi havia biblioteques i llibres a molts altres indrets, però la forma d'accedir al coneixement era sempre, majoritàriament, a través de la figura mediadora i atorgadora del professor. El llibre sempre ha estat una interfície d'accés al coneixement per a iniciats, a part de poc atractiva, usable i interactiva, en comparació amb d'altres formes més contemporànies d'accés a la informació. Aquest fet, possiblement, és una de les causes de la necessitat d'aquesta figura del mediador, facilitador i dinamitzador del procés d'ensenyament. En canvi, a l'actualitat, aquesta hegemonia pràctica en l'accès a les fonts del coneixement s'ha trencat. L'alumne té molta facilitat per accedir a informació en molts altres formats que no són només el llibre. De fet, és comú que l'alumne tingui un major i més eficaç coneixement decodificador i interpretatiu de les noves interfícies d'accés al coneixement que els seus professors. Parlo, fonamentalment, i com és evident, d'internet. Una professora em preguntava, aquests dies a Mèxic, sobre què fer amb els alumnes que li lliuraven treballs que s'han basat gairebé exclusivament en la Viquipèdia. És una qüestió cada cop més estesa. El que passa és que no crec que sigui nova ni que sigui només procedent de l'existència de la Viquipèdia. Jo mateix recordo perfectament haver fet un treball sobre la vida i miracles de Goya copiant-ne el 90% de l'enciclopèdia "juvenil" que els mateixos mestres recomanaven als nostres pares que compressin. Recordo picar a màquina, cansadament, cada paraula, així com els excessos de típex abocats sobre el paper. No hi havia problema en copiar el treball de l'enciclopèdia. Però en canvi sí que n'hi ha en basar-se en la Viquipèdia. Què estem valorant, doncs? L'habilitat d'escriure a màquina, per sobre del "CRTL+C + CRTL+V" (copiar i enganxar)? Més enllà d'una certa concepció masoquista de l'educació, on l'alumne ha de pringar/esforçar-se més, no crec que hi hagi cap valor pedagògic fonamental intrínsecament millor en el fet de picar a màquina que en el fet de copiar-i-enganxar un text. No hem de confondre el culte als llibres amb el culte al coneixement, que és el que realment han de conrear els sistemes educatius i els docents. I consti que ho diu un que es té per bibliòfil... L'origen de la preocupació dels professors realment prové d'haver perdut l'hegemonia en l'accés al coneixement respecte als seus alumnes. I el que és encara més rellevant: la capacitat de discernir i jutjar el valor, el mèrit i la pertinença d'allò que els presenten als treballs. S'està diversificant i democratitzant l'accés a la informació i això amenaça un dels pilars en què se sustentava la relació professor-alumne. A més, el procés tot just està començant. Ara, en el millor dels casos, el professor es veu obligat a compartir les fonts d'informació amb els seus alumnes. En el pitjor, té altres fonts o fins i tot desconeix com funcionen les que maneguen els alumnes. Amb el factor agreujant que, com a interfícies de gestió del coneixement, els llibres –com a referent preponderant del coneixement pre-Internet- són extraordinàriament més limitats que un portal web o un buscador web. De quina manera s'altera, doncs, el rol del professor? El professor ja no és un des-cobridor del coneixement, sinó que s'ha de convertir en un dels seus intèrprets. El més important de tots ells, possiblement. És urgent, doncs, que el professor recuperi el seu ascendent en la gestió del coneixement dins l'aula, i això ho farà no per la via d'aportar un volum superior d'informació, sinó donant-hi criteri, aproximant-lo i fent-lo pertinent per als alumnes, apropant-lo a les seves vides, al seu entorn, als seus contextos vitals. Per a aconseguir-ho, haurà de dominar les noves eines de gestió del coneixement tan bé o millor que els seus alumnes, tan bé o millor que coneixia i dominava el coneixement que fins no fa gaire es dipositava fonamentalment només en llibres. I és urgent que ho faci no només per a poder seguir duent a terme la funció docent que exercia fins ara, sinó perquè, a més, davant l'allau d'informació disponible que ofereixen les TIC, el criteri, el guiatge entre tanta informació es fan més necessaris que mai. En aquest sentit, es fa necessari que el professor aprengui i posi en pràctica les TIC, de forma tan experta com li sigui possible. No fer-ho és una forma de minar la seva personalitat, el seu rol i la seva autoritat dins l'aula. Una autoritat que ja no ha de basar-se en el volum d'informació aportable, sinó en la forma d'interconnectar-lo, d'interpretar-lo, de fer-lo rellevant. És a dir, ha de practicar la intel·ligència, entre-llegir entre textos i hipertextos, entre tota mena de suports. Es tracta d'una autoritat basada en el criteri i, en darrer instància, en la superioritat ètica i moral que haurà de posar en pràctica i ensenyar dins l'aula. I per a fer-ho, haurà de recórrer a tota mena de portals, invents, webs, modes, enginys, etc. Podrà fer una classe en un bloc, o elaborar-la a partir de vídeos de YouTube i de presentacions de SlideShare, o podrà fer-la descarregable en podcast o qualsevol altra forma d'hibridació formal en la que la seva veu serveixi per a donar coherència i criteri a moltes altres veus, disponibles per als alumnes, accessibles si volguessin, però que prenen sentit gràcies al professor. El professor ha actuat durant segles com a una mena de director d'orquestra. Ell tenia la partitura. A partir del seu criteri, feia sonar d'una forma o una altra la melodia del coneixement per a que la seva audiència, desposseïda d'instruments musicals i només capacitada per beure de la canalització del director, passiva i submisa, escoltés la seva composició. Aquest esquema s'ha acabat. S'ha obert. S'ha desmonopolitzat. L'audiència ni està quieta ni és passiva. Al contrari: corre el risc d'avorrir-se. Té tants o més instruments a la seva disposició que el professor i és capaç de fer-los sonar. No obstant, corre el perill de no aconseguir elaborar-hi cap melodia coherent ni prou madura. Davant d'això, el nou professor, no té més remei que abandonar el faristol i convertir-se en un digei (DJ, disk-jockey... ). Aprendre a agafar d'aquí i d'allà i construir, d'aquesta manera, noves melodies i cançons amb més sentit, amb noves coherències. Davant l'extensíssima quantitat de possibles fonts d'informació que existeixen avui en dia, la nova responsabilitat del professor consisteix en elaborar-hi missatges i composicions noves. Les noves classes, les noves conferències, prendran la forma d'un patchwork de diverses fonts, formats i procedències. Com diu Castells al pròleg al llibre ¿Universidad, S.A.? Público y Privado en la educación superior, "el que la universitat pot i ha d'aportar és l'estructuració de la ment humana, de la seva capacitat analítica, perquè la informació és a Internet i a les xarxes informàtiques corresponents" (pàg. 10). És a dir, cal entendre el que cal formar és la capacitat d'interactuar amb la informació. I contra el que es podria arribar a pensar, aquesta necessitat, aquesta raó fa que la figura del professor sigui més important que mai. El model, l'estructura jeràrquica en l'educació segueix tenint tot el sentit del món, però no es basarà en la superiorat del volum d'informacions disponibles, sinó una autoritat que s'ha de fonamentar en la capacitat per extreure lectures pertinents d'aquestes informacions, transformar-ne un recull d'elles en un recorregut coherent i significatiu. Entre-llegir i entre-lligar, intel·ligentment, aquestes informacions per educar a uns ciutadans del segle XXI que del que tindran falta no serà d'accès a grans volums d'informació sinó, sobretot, criteri per triar quina és la rellevant, quina és la que marca la diferència. Aquí trobarem, probablement, la nova -i imprescindible- missió del (DJ) professor. ----------- La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 19 de Juny de 2007. Aquesta versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.