Publicacions d'Amics del País

Any 15, entre la recuperació i la indignació

Conferència del periodista Enric Juliana

• Enric Juliana
• Textos d'Amics del País
• Data: 15/03/2015
• 3998 lectures

Transcripció de la conferència pronunciada en l’acte solemne del lliurament dels Premis Anuals de la SEBAP celebrat al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, a càrrec del periodista de La Vanguardia Enric Juliana:

Intentaré fer una certa aproximació a aquest tema. Fa dies que hi dono voltes, sobretot perquè aquest lloc a mi em causa impressió i jo vaig fer, durant 10 anys, informació local de Barcelona quan el senyor Miquel Roca era regidor, portaveu i president del grup municipal, en aquell moment, de Convergència i Unió. M’havia iniciat abans. Vaig viure el període de preparació dels Jocs Olímpics; per tant, aquesta casa em resulta familiar i aquesta sala també, però sempre m’ha fet molta impressió. Possiblement perquè jo sóc de Badalona, sóc fill de la perifèria de Barcelona, i perquè els meus records de quan jo era petit en relació amb la ciutat de Barcelona són records els primers dels quals estan marcats, molt determinats per la impressió. O sigui que volia explicar una petita anècdota que penso que ve a to amb algunes de les coses que voldria dir després.

El meu pare, durant uns anys, quan jo tenia 8 o 9 anys, va agafar el bon costum alguns diumenges al matí de sortir i portar-me a passejar pel centre de Barcelona, perquè conegués una mica la ciutat. Agafàvem el tren a Badalona, a l’estació, arribàvem a l’estació de França, després agafàvem un autobús i cada diumenge ell triava un itinerari diferent. Un diumenge érem al carrer Balmes esperant l’autobús per tornar a casa; va venir l’autobús, va venir un moment d’indeterminació, jo vaig pujar a l’autobús i en aquell moment en què jo acabava de pujar a l’autobús es van tancar les portes i el meu pare es va quedar a terra. Jo tenia 8 anys. Es poden imaginar la sensació de desarticulació total de la meva perspectiva en aquell moment; va ser absoluta. Els autobusos portaven en aquella època el cobrador al darrere, que em va dir: «Tu, a la propera parada, baixes». El meu pare, amb bons reflexos, va cridar un taxi i va dir: «¡Siga al autobús!». Aleshores, al cap d’uns minuts ens vam retrobar. Van ser aquells minuts... els recordaré tota la meva vida.